unidiversitat

 

 

 

 

 

Josep Miquel Pueyo en Unidiversitat

 

 

 

 

 

Psicoanalista. Doctor en Psicologia. President del Centre d’Estudis Freudians de Girona

                                                                                                                                                                                       

Del gènere biològic al sexe o com s’assoleix la masculinitat i la feminitat. Quina vigència té la histèria? Per què ha desaparegut aquest terme dels manuals de psiquiatria? Quina és la causa d’aquesta afecció? Aquestes són algunes de les preguntes a les quals respon el conegut psicoanalista gironí Josep Miquel Pueyo en un llibre excepcional publicat amb el títol «La histeria. Del discurso del amo al discurso del psicoanalista».

                                  

– Hi ha una pregunta obligada. Per què s’ha interessat per la histèria quan està a punt de ser exclosa dels manuals de psiquiatria?

– Que la histèria hagi desaparegut dels manuals de psiquiatria, la qual cosa queda reflectida en el fet que és gairebé impossible trobar un diagnòstic d’histèria en l’àmbit psiquiàtric, no vol dir que no existeixi. La histèria existeix i es manifesta de diferents maneres, amb símptomes diferents als d’altres èpoques (contractures, dolors musculars, depressió, cansament general, angoixa, trastorns de la visió, inapetència sexual, vida desorganitzada, misticisme, anorexia, bulimia, perpetua insatisfacció...)

Raons teòriques i morals han determinat l’oblit per part dels psiquiatres d’una lliçó clàssica i fonamental, restablerta al segle XVII per Thomas Sydenham, com és que «la histèria canvia de vestit segons l’època en la qual viu». En definitiva, que els símptomes histèrics van a la moda. A aquest metge anglès li va a passar per alt una de les característiques més rellevants d’aquesta neurosi, perquè no només el subjecte histèric s’apropia dels símptomes de la seva època i els eleva per altra banda a la segona potència, ja que més important és que el subjecte histèric crea i agreuja el saber de l’amo, i, per altra banda, que la neurosi és fonamentalmet una pregunta. Però, en realitat, sobre aquest últim aspecte gens va saber ni sap la psiquiatria

 

–I això quin problema comporta?

–En l’àmbit no psicoanalític hi ha una propensió a convertir el símptoma en entitat gnosològica. Tant és així que l’anorèxia i la bulímia han deixat d’ésser símptomes per a convertir-se en trastorns de la conducta alimentària. Això és un exemple entre d’altres de com la histèrica posa a treballar l’amo. Només cal recordar la proliferació d’unitats hospitalàries  dedicades a aquestes afeccions. És a dir, si un dia a la histèrica li dóna per pujar en globus, la resposta de l’amo és comprar matalassos. És així com la histèrica regna sobre l’amo.

 

 

                                                                                                  

                                                                             Jean-Martin Charcot (1825-1893)            

 

 

Que es parli per altre banda d’entitat sindròmica no soluciona el problema ja que s’hauria de diferenciar entre símptoma i estructura clínica. Però això implica saber que el símptoma es un patiment que parla, és a dir que el símptoma està estructurat com un llenguatge, i això és així perquè el símptoma és una formació de l’inconscient, una formació de l’Altre que habita al subjecte humà i determina la seva existència. Sydenham no anava del tot desencaminat, de la mateixa manera que els primers a oblidar la clínica foren els anglosaxons, i els psiquiatres europeus no han fet res més que assumir un model equivocat, el model de la medicina orgànica (neurociències) i les nomenclatures de les malalties mentals que arriben d’ultramar (DSM-IV).

 

–L’amo apareix en el subtítol del seu llibre. Podria aclarir a quin amo es refereix?

–Són moltes les variants del discurs de l’amo. El meu treball tracta de les estructures clíniques i del seu abordatge  terapèutic i en particular de la neurosi histèrica. El subtítol indica una perspectiva històrico-clínica. Dels estudis dedicats a la histèria em va cridar l’atenció una negligència que els treia bona part del seu valor. El doctor Trillat, autor de «Historie de l’Histerie», s’oblidà de la doctrina egípcia d’aquesta neurosi, i Ilza Veith, tot i essent psicoanalista, va ometre en el seu treball, titulat «Hysterie. The History of Disease», a Freud i totes les aportacions de la psicoanàlisi. En resum, el psiquiatre francès va deixar de banda la primera doctrina mèdica de la histèria, doctrina vigent fins al segle XVII, i la psicoanalista anglosaxona els descobriments que van revelar l’imaginari de totes les doctrines elaborades per explicar l’origen dels símptomes histèrics.

 

 

                                                                                               

 

                             Mai hi ha hagut gens, però tot el que hi ha és meu                       Potser sigui això el més proper a Déu

 

 

És lògic, doncs, que aquest i altres estudis no presentin cap eix estructural, i per això el lector no va poder assabentar-se que totes les doctrines mèdiques de la histèria fins a Freud, llevat de rares excepcions, no foren sinó variacions de l’antic saber dels metges del país dels faraons. En quant a l’amo al qual em refereixo, és el mateix amo que per més que s’obstini no deixa d’estar castrat i, per altra banda, és un amo creat pel discurs histèric.

 

–Diu que la histèrica crea i agreuja el saber de l’amo?

–En efecte, però més que la histèrica és tracta del discurs histèric, si bé la histèrica té predilecció per aquest discurs, un discurs que es caracteritza per pressionar a l’altre (metge, teòleg, filòsof...) perquè produeixi saber, un saber sobre la causa dels símptomes d’aquest mateix subjecte. Per altra banda, qualsevol persona pot histeritzar el seu discurs, interrogar l’altre sense que això impliqui que aquesta persona sigui histèrica. El discurs histèric, en conseqüència, no es confon amb la histèria.

 

–I vostè quin discurs utilitza en aquest moment?

–Fonamentalment el discurs universitari, ja que explico allò que la clínica psicoanalítica m’ha ensenyat sobre les qüestions que vostè em planteja.

 

–Podria aclarir quina és la relació entre el discurs histèric i el discurs de l’amo?

–Que el discurs histèric pressioni a qualsevol (metge, psicòleg, teòleg, filòsof..) perquè produeixi saber equival a dir que el discurs histèric col·loca l’altre en aquell altíssim lloc, en el lloc de poder donar sentit als seus malestars. Doncs bé, la primera deficiència de l’amo és teòrica, ja que ignora que la pregunta d’aquesta neurosi és què és una dona?, què és una dona per el desig de l’home? Una de les manifestacions d’aquesta pregunta estructural és la perpètua insatisfacció del subjecte histèric. A vegades la histèrica és defineix com un ésser rar, inacabat, i aquesta definició és important perquè denuncia el desig que l’ànima.

    L’amo ignora el sentit de la pregunta histèrica perquè la seva metodologia i els seus coneixements no són els adients per a l’estudi de les malalties psíquiques. En realitat la història, el desig, no tenen cap importància per a ell. La resposta de l’amo al patiment humà és sempre imaginària, ideològica, i això equival a reprimir el desig. La formació de l’amo, en resum, l’impedeix escoltar el desig de l’Altre, i la manifestació d’aquest obstacle és la ideologia.

 

–Quin és el desig que anima a la histèrica?

–La histèrica voldria ser l’objecte del desig de l’Altre. I la raó d’aquest persistent desig és la fallada de la castració simbòlica i en conseqüència es tracta d’una deficiència de la Funció del Pare. La vida de la histèrica està hipotecada en aquest parany, en el desig infantil i narcisista d’ésser l’objecte del desig de l’Altre, un desig amb el qual evitaria la seva castració i la de l’Altre (perfecció histeronarcisista). El seu somni neuròtic consisteix, per tant, en crear un Altre absolut, complet. Però la que vol això no deixa de queixar-se de l’impossible del seu desig, la qual cosa es manifesta en el fet que eleva a la categoria d’amo a un qualsevol, entre els quals es troben els metges, segons la fórmula «tu saps allò que em manca per ser perfecta i m’ho pots donar, restituir» per tot seguit demostrar a l’amo que el seu saber és impotent respecte a la veritat del gaudi.

 

–I això per què?

–El patiment histèric, com he dit, està determinat per una deficiència de la funció destinada a metaforitzar el desig de l’Altre (ser l’objecte del desig de l’Altre). Es tracta de la qüestió central del complex d’Èdip i que demostra la naturalesa sexual del desig humà, del desig inconscient. El símptoma histèric denuncia, a la fi, la posició imaginària-narcisística  en la qual el subjecte histèric es troba des de la seva infantesa (complex d’Èdip). En altres paraules, el que fa el subjecte histèric des d’aquell moment, i que els seus símptomes denuncien, és repetir la seva posició estructural respecte el desig de l’Altre. En això s’esgota la seva existència.

 

–Però el que vostè afirma està en contradicció amb les tesis neurològiques i genètiques que defensa la psiquiatria. Quina opinió té al respecte?

–La mateixa que la d’un dels fundadors de la genètica, Wilhelm Johannsen, que va demostrar experimentalment que l’interior (gens) i l’exterior (cultura, història) són indissociables. En contra d’aquesta veritat predomina la tendència a posar l’accent en l’interior biològic, ja sigui els neurotransmissors o la genètica, oblidant així que existeix l’Altre interior de cadascun que determina totes les accions del subjecte humà, «l’altra escena» de la qual parlava Freud quan es referia a l’inconscient. Es tracta sempre d’una qüestió teòrica, i això vol dir que és una qüestió que afecta la pràctica clínica, el tractament. O sigui, la fallada teòrica determina un error en la pràctica. En aquest cas l’error consisteix en l’exclusió del subjecte de l’inconscient, de l’ésser humà amb la seva història que el conforma amb les seves característiques, ja que des de la postura biologicista queda reduït a un conjunt de neurotransmissors i de gens.

 

–Així doncs la resposta de l’amo a la pregunta i al patiment histèric ha estat fonamentalment de caràcter biològic?

–Aquesta va ser la primera i també la darrera. En els papirs de l’antiga civilització del país del Nil es comprova que el discurs mèdic va ser la primera resposta al discurs histèric. I he dit que d’aleshores ençà a la fi del segle XVIII totes les teories que van explicar la causa dels innumerables símptomes de la histèria van ser relaboracions d’aquella antiga doctrina. Excepte, és clar, la purament religiosa, la qual posa en relació els símptomes histèrics i la culpa originària inconscient. Això explica la fòbia al progrés del discurs religiós, ja que el saber es considerat diví i, per tant, qualsevol progrés posa en qüestió el saber de la divinitat i, en conseqüència, això determina el càstig dels déus i, per altra banda, permet comprendre el prejudici misogin.

 

–Tan important és l’antiga cultura egípcia?

–L’aspecte exòtic d’aquesta cultura unes quantes vegades mil·lenària no és el que m’ha interessat, i discrepo dels autors que pretenen haver demostrat que tot es troba en aquesta cultura. Estic pensant en l’estudi de M. Bernal sobre «Les arrels afroasiàtiques de la civilització clàssica», tot al contrari del que John Wilson presenta en el seu assaig «The Burden of Egipt». El que veritablement es troba en els papirs egipcis són els lineaments de la doctrina humoral hipocràtica; Hipòcrates també va assumir la doctrina uterina i autotoxèmica dels antics metges egipcis. Aquest fet és molt clar, donat que als tractats hipocràtics es constata una traducció literal d’algunes receptes egípcies. En resum, l’anomenat «pare de la medicina racional» no ho va ser tant.

 

–Vostè parla del pare com causa de la histèria. Podria aclarir aquesta qüestió?

–La psicoanàlisi ha descobert que el pare no és pas el genitor, és a dir, el pare que la psicoanàlisi ha descobert no es confon amb el pare imaginari (el que un imagina) o el pare real, que en aquest darrer cas podria ésser equiparat a l’espermatozou. El pare biològic no és sinó el suport material d’una funció, de la Funció del Pare, de la funció que el convoca des dels orígens de la cultura.

 

–Quina funció és aquesta?

–La funció no és altra que la castració simbòlica, castració que separa el subjecte del terrorífic desig de l’Altre. Es tracta d’una funció essencial. Tant és així que d’ella depèn la sort de la criatura humana. En altres paraules, la manera de ser en el món i l’elecció d’objecte sexual de tothom està determinada per la funció del pare, per la funció significant que es troba en el centre del complex d’Èdip.

 

–Vol dir que una persona esdevé histèrica, pateix una psicosi o qualsevol altre trastorn psíquic a conseqüència d’una deficiència de la Funció del Pare?

–Aquest es el descobriment i la ensenyança essencial i fonamental de la clínica psicoanalítica. Convé precisar que parlar de la funció del pare no té res de misogin. La veritat no es pot canviar i la qüestió en aquest cas és que la funció del pare la pot complir tant el pare com la mare, sempre i quan tingui un desig fora del fill. La dita bíblica «El fill deixarà el pare i la mare...» es pertinent amb aquest complex assumpte. Tant és així que podria ser interpretat com que la psicoanàlisi dóna tota la responsabilitat als pares, i això a vegades pot introduir certa resistència afectiva i intel·lectual vers aquesta disciplina clínica. Però els descobriments psicoanalítics no es poden afegar amb discursos sobre els neurotransmissors, els gens o els plantejaments humanistes. Fer-ho d’aquesta manera seria tant com anar a favor de la morbidesa del gaudi, i per tant, en contra del subjecte que pateix els símptomes.

 

–També és així en l’home histèric?

–La raó estructural és la mateixa, és a dir, la diferència és de caràcter fenomenològic. L’home, però, tendeix més, també per una raó estructural («no anar més allà del pare») a la neurosi obsessiva, és a dir, a la inhibició en qualsevol de les seves formes. L’home histèric, però no solament ell, intenta pal·liar la deficiència de la funció del pare fent ostentació dels objectes que la cultura posa a la seva disposició (motos, cotxes...), i a vegades les addicions no cauen fora d’aquest intent neuròtic i només emmascaren la seva veritable causa.

 

–Es pot prevenir la deficiència de la funció del pare?

–La història ho desmenteix, només hem de recordar la història fracassada de l’educació. L’educació és necessària, igual que el dret i la moral, que són les institucions fonamentals en les quals descansa la cultura. Aquestes institucions (la religió, l’ètica i el dret: superjò cultural) no són altra cosa que respostes a la qüestió del pare, respostes que denuncien que el pare mai no recobreix totalment la funció que el convoca, o sigui que quan funciona mai no ho fa del tot bé. És, a la fi, per la deficiència estructural de la funció del pare que existeixen aquestes institucions, institucions que no solucionen la carència de la funció del pare i només la pal·lien.

És pot recordar que des de el segle XVII amb la ruptura del pensament que va suposa el buidament del món per les lleis físiques i matemàtiques, amb la liberalització dels objectes de consum en la cultura postmoderna, els avanços tecnològics, i la definitiva mort de Déu, el pare, la seva funció tradicional, presenta una clara declinació, un debilitament semblant al que pateix el superjò cultural. Aquests fets queden reflectits en les anomenades noves patologies: de l'acte (maltractaments, violència...), del buit (anorèxia, bulímia...), i del gaudi (drogoaddicció...); i per altra banda, la superespecializatció del treball en el capitalisme (res a veure amb l'època renaixentista) amaga a la perfecció i és un magnific aliat de la ignorància tant com de la bogeria. És en aquets sentit que es pot dir que el treball a l'època capitalista constituiex un símptoma, el quart nus del sinthome, que lliga, que dóna establilitat a l'estructura psíquica del subjecte i impedeix, per la qual cosa, el seu ensorrament, o sigui la manifesta aparició dels simptomas identificats per l'expert de torn com a patològics, tal com recenment ha explicat el Dr. Pueyo en un dels seus cursos.

Per totes aquestes raons es pot dir que la psicoanàlisi s’ocupa del malestar a la cultura, de la insatisfacció que defineix el desig inconscient del subjecte humà, i que el tractament psicoanalític està destinat a convertir la impossibilitat estructural en la misèria ordinària com a sinònim de salut.

 

J. Fernández

Publicat a UNIDIVERSITAT. Suplement cultural del Diari de Girona

Dijous, 28 gener de 1999