Reduccionisme de la Psiquiatria
Si
bé a la psiquiatria se li ha de reconèixer el mèrit d’haver rescatat algunes
malalties mentals de discursos tan punitius com va ésser l’inquisitorial, al
III Congrés Nacional d’aquesta disciplina mèdica, celebrat a Platja d’Aro del
20 al 24 de setembre (1998), hem pogut comprovar la
inclinació dels experts vers l’àmbit biològic, és a dir, per la reducció del
subjecte humà a un conjunt de neurotransmissors, i el seus actes, pensaments i
sentiments determinats genèticament. Aquest reduccionisme és l’expressió
d’haver fet dels criteris naturals els fonaments
científics de l’anomenada ciència de la salut mental. Però la psiquiatria,
en intentar
obtenir un coneixement del fenomen psicopatològic basant-se en aquest
pressupòsit, ha confós el seu objecte d’estudi per l’objecte de les
neurociències. En altres paraules, al incidir en els processos físics, la
psiquiatria esdevé biologia aplicada, per la qual cosa la seva tasca
d’investigació dels fenòmens psicopatològics resta paralitzada. És a dir, la
investigació clínica ha estat desplaçada per la contemplació de les conductes
morboses que conformen les nomenclatures que arriben d’ultramar (DSM-IV) i que
ha assumit la psiquiatria europea.
La funció del psiquiatra queda reduïda a la semiòtica de la classificació dels
trastorns mentals, i el tractament lluny d’entendre's com la
superació-dissolució dels conflictes psíquics-, segons han manifestat en
aquest congrés el catedràtic de la Universitat de Cadis, Juan Gibert, i Josep
Giner, coordinador de la mesa sobre la fòbia social, s’esgota en dispensar el
medicament adequat. Tot el problema radica en què no hi ha correlació entre
las nomenclatures psiquiàtriques i la farmacologia, ja que la inespecificitat
dels tractaments biològics queda definida pel seus dos únics efectes: sedació
i excitació.
Resumint, la pràctica psiquiàtrica, en fer dels pressupòsits de les neurociències i de l’observació de les conductes morboses els fonaments del seu saber, mostra la seva supeditació als avenços de la biologia i els terapèutics a la farmacologia, i es donen així proves una vegada més del seu extraviament teòric i pràctic, ja que el subjecte desapareix com a referent d’estudi en favor de les condicions neurofisiològiques.
José Miguell Pueyo