racionero1

 

 

 

 

 

 

El Leonardo da Vinci de Lluís Racionero

 

 

 

Trenta anys d’investigació apassionada sobre Leonardo da Vinci són massa anys pel que ens reserva l’última novel·la de Lluís Racionero. És això el que s’entén per les declaracions de l’autor de La sonrisa de la Gioconda, amb el qual l’escriptor lleidatà va guanyar el dia disset (setembre 1999) el premi Fernando Lara, dotat amb vint milions de pessetes.

 

 

 

Informacions fidedignes permeten afirmar que no es tracta sinó d’una novel·la més; és a dir, de les que el lector no col·locaria en un lloc privilegiat a la seva biblioteca. Però la qüestió és una altra: el coneixement de l’autor sobre la personalitat de Leonardo da Vinci, o sigui el grau de veritat de les seves conjectures. A la pregunta, a on es dirigeix l’ésser humà?, o bé què constitueix l’ideal d’home?, Racionero assegura que l’androgínia –hermafroditisme– constitueix la perfecció que potser mai assolirà l’ésser humà, però que s’ha d’exigir assolir-la amb insistència. És a dir, que l’home del futur posseirà els dos sexes, «combinació perfecta de les sensibilitats femenina i masculina». Desconeix el novel·lista que d’aquesta manera defensa el «somni del neuròtic», el desig de fer-se Un amb l’Altre (en grec antic, homoïosi).

 

Aquesta és una conseqüència del dèficit de la Funció Paterna, dèficit que va deixar entrampat al genial pintor del Renaixement en la homosexualitat, resposta que denuncia la seva identificació al desig de la mare. És per aquest motiu –la denegació de la castració de la mare–que Leonardo no va fer sino repetir en la seva vida aquell enllaç incestuós, la identificació narcisista –identificació al fal·lus imaginari– que l’unia a la seva mare, sense oblidar l’amenaçant fal·lus patern, com ja va explicar Freud en el seu treball Un record infantil de Leonardo da Vinci.

 

Tot indica que l’autor s’ha deixat enlluernar per La sonrisa de la Gioconda, i només defensa amb hipòtesis i ideals sense valor científic la personalitat de Leonardo. Interessaria retornar a Freud per assabentar-se de l’estructura psíquica de Leonardo, reflectida en la seva obra pictòrica i, per altra banda, llegir La histeria. Del discurso del amo al discurso del psicoanalista, del psicoanalista Josep Miquel Pueyo, publicat en una editorial de l’estimat Empordà de Racionero.

 

 

J Fernández

Publicat en el Diari de Girona, 24 de setembre de 1999