pretesion

 

 

                                                                                      

Una pretensió frustrada

 

(O del psicoanàlisi del art segons Liliana Montanaro)

 

 

Lluís Ribera; José Miguel Pueyo

 

 

Encara que la psicoanàlisi té en la clínica el seu específic camp d’actuació, ningú mínimament interessat per la disciplina que va inaugurar Sigmund Freud (1856-1936) no pot sorprendre's que els psicoanalistes tractin qüestions que no pertanyen a aquest àmbit.

I és que de la mateixa manera que els descobriments psicoanalítics han influït decididament en moltes àrees de la cultura (en l'anàlisi textual, l'estètica, la sociologia, la semiologia cinematogràfica, etc.), resulta lògic que, al seu torn, alguns psicoanalistes s'interessin per aquestes matèries, i que, sense altra pretensió que no sigui la científica, intentin demostrar que alguns dels seus aspectes crucials són molt difícils d'advertir mitjançant l'aplicació d'altres instruments teòrics.

Caldria afegir, no obstant això, que la pretensió d'articular un discurs, ja no diguem original sinó almenys coherent sobre la llum que aporta la psicoanàlisi a aquests temes, així com de la seva influència en la nostra disciplina, implica, en primer lloc, la serietat intel·lectual que cal exigir a qualsevol intervenció en l'àmbit de la cultura.

Cal indicar-ho així, malgrat l'obvietat de l'assumpte, donat l'insospitat rebrot de misticisme que, lluny d'haver-se esvaït amb les èpoques més ignominioses per a la psicoanàlisi, hem tingut la sorpresa de veure renéixer durant uns dies del mes de febrer i març passats en les xerrades de la Sra. Liliana Montanaro sobre Psicoanàlisi i Art.

Tot feia pensar que la magnífica sala de la Fontana d’Or es tenyiria de tons malenconiosos davant les inopinades notes de la coordinadora de la comissió de psicoanàlisi del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya a la delegació de Girona. Doncs a imitació dels diletants psicoanalistes dels anys 80, encara que amb molts menys recursos intel·lectuals, va procedir en la seva exposició amb una estructura didàctica per la qual els seus antecessors van ser objecte de merescudes crítiques. I si l'estructura de les xerrades va anar en tot oposada a la transmissió de la psicoanàlisi, l'altura del contingut intel·lectual no va superar la del vol de les aus de corral. 

Haguéssim jurat, tot just començada l'exposició, que la ponent estalviava als oients, potser perquè l'assumpte és suficientment conegut, la fonamental qüestió de la conveniència que el psicoanalista participi activament en els àmbits del saber que li concerneixen (psicoanàlisi aplicada, en aquesta ocasió a l'art). Però ens equivocàvem en pensar així ja que no trigàrem a comprendre que el seu interès era aliè a qüestions tan bàsiques alhora que crucials com, quines són les consideracions de Freud sobre l'art? És a dir, vam esperar en va algun desenvolupament eficient sobre la satisfacció sublimatòria que l'art representa i la seva relació amb el narcisisme. Cap esment, per sorprenent que sembli, respecte al fracàs radical de l'estètica i quin és la funció subjectiva de l'art? Diguem-ho nosaltres, encara més quan la qüestió requereix tan sols uns minuts. L'artista intenta recobrir amb paraules i objectes l'insuportable buit de la castració. I què assoleix? Alguna cosa però no gaire. I és que l'art deixa intacte l'abismal avenc de la castració, ja que els objectes artístics i l’ars poetica només voregen el real, i en tant que no són sinó objectes i expressions imaginàries resignifiquen el triomf d'aquest amo absolut que és la mort. Tanmateix, l'artista assoleix un plaer, un plus de gaudi com a compensació del gaudi Altre que fàl·lic perdut per a sempre en la primera relació (de satisfacció) amb l’Altre primordial. En resum, l’erotització fetitxista de l'obra d'art permet a l’artista suportar la castració, la divisió subjectiva (entre el saber i la veritat: !) i la mateixa mort sense per això negar-les.

Però, en realitat, el plaer, o en paraules de Freud, la satisfacció sublimatòria de les pulsions que propicia la creació artística, no fa a l'artista feliç. Els antics grecs, dit sigui de passada, ho expressaven a la seva manera ja que les seves immortals tragèdies constitueixen el més assolit consol metafísic, així com la major exaltació i potenciació del valor de la vida (realitat, fantasma) mitjançant la descripció de l'horror que implica el va intent d’assolir el gaudi (real, desig de la mare, desig Altre que fàl·lic). Heus aquí, succintament, com l'art va al lloc de la insuportable castració.

I sens dubte s’hagués acollit de grat, i més encara per la seva relació amb aquest últim i importantíssim aspecte, una síntesi almenys sobre la connexió entre el “res no canvia” de Parmènides d’Elea (570-475 aC) i el “a res no es renuncia” de Freud, fórmula amb la qual el primer psicoanalista indicava que no fem més que canviar unes coses per unes altres, i el que sembla ser una renúncia és, en realitat, una substitució o una subrogació. És aquí on la idea de progrés trobaria el seu lloc, i això en el sentit que només cal entendre-la com desidentificació, és a dir, com resultat de l’operació per la qual l’analitzant s’allibera de les cadenes que el tenien encallat en el seu tràgic passat, o bé en la creació artística en tant que constitueix el revers de l’assumpció dels cànons estètics establerts.

Quina seria la nostra sorpresa en comprovar que la ponent passava precipitadament sobre la fonamental diferència entre la psicobiografia (o anàlisi de l'autor) i la psicoanàlisi aplicada a l'art (o anàlisi de l'obra), i d'igual manera respecte als psicoanalistes que s'han ocupat de la literatura, el teatre, la pintura, el cinema, i, així mateix, que eludís un desenvolupament diferenciat de les seves aportacions. Inconnexes van ser les referències respecte a l'amic de l'escriptora Marguerite Duras (1914-1996), el pintor realista Balthus (1908-2001), i del “papa” del surrealisme André Breton (1896-1966), això és, sobre Jacques Lacan (1901-1981). Atordidor va ser el silenci sobre l'irreductible, en el sentit d'indesxifrable i inabastable de l'objecte artístic, així com de l’homologia i diferència entre l'artista i el psicoanalista en tant que els dos, encara que per diferents vies, intenten trobar quelcom desconegut (creació). La cosa no va millorar amb les diferències entre l'Èdip, de Sòfocles (496–406 aC), i el complex del mateix nom, en Freud i Lacan, ja que no hi van ser, mentre que l'omissió va ser absoluta respecte a la seva modalitat en l'obra mestra de Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski (1821-1881), Els germans Karamàzov. Estem convençuts que tampoc hagués estat excessiu apuntar almenys alguna cosa, no necessàriament brillant, sinó simplement comuna en la teoria de l'art sobre Leonardo da Vinci (1452-1519), i Miquel Àngel (1475-1564). I qui li impedia parlar de la funció escriptutària en el cèlebre autor de Finnegans Wake, l'irlandès James Joyce (1882-1941), això és, del quart nus (å) que estabilitza l'estructura psicòtica, raó per la qual constitueix una suplència de la Funció-del-Pare, i que amb el rigor que el caracteritzava era presentat per Lacan en el seu Seminari XXIII, El sinthoma, de 1975-6; així com de l'anhel de «fer-se un nom» (no sense relació amb el «fer-se notar» del psicòtic) que va presidir la vida de Salvador Dalí (1904-1989), qui denunciava així, però sense saber-ho, el dèficit d'aquell element central del complex d'Èdip.

Però el pitjor no va ser això sinó constatar que el lloc d’allò fonamental i essencial era ocupat per un discurs regit per una deficient estructura temàtica, procliu a gastats tòpics i anècdotes que no venien al cas, a més de falagueres deduccions clíniques, algunes dedicades a un assumpte tan delicat per moltes raons com és la histèria, així com una sèrie de conceptes clínics només tangencialment vinculats al tema, i descripcions fenomenològiques com algunes que es poden trobar en el quiosc de la cantonada sobre història de l'art, amenitzades, això sí, amb la tecnologia de l'època de la imatge. Per tot això, s’escau aquí, sens dubte, el que deia Fray Benito Jerónimo Feijoo y Montenegro (1676-1764):

 

 

                     Para quien ama la lisonja

                     es enemigo quien no es adulador

 

 

De la resistència en extensió a la psicoanàlisi

En el desenvolupament del seu dilatat i exemplar ensenyament, Lacan no va deixar de subratllar, per a major disgust dels qui presumien de conèixer les tesis de Freud i dels qui imaginàriament se’n van atribuir la seva gerència, que la veritable resistència a la psicoanàlisi no és de l’analitzant sinó, curiosa i paradoxalment, del mateix psicoanalista. Les resistències del psicoanalista a l'ètica que és en la base de la clínica procedeixen bàsicament de dues fonts: la psicoanàlisi didàctica i la formació acadèmica.

Si greu és la incidència en la clínica del dèficit de la primera, més gran resulta la pèrdua en la segona. Es comprendrà llavors el delicat que resulta intervenir en l'àmbit de la cultura, molt més quan la dominància joica propicia aquí tot un conjunt d'opinions, intel·lectuals les unes i afectives les altres sense menyspreu aquestes de les primeres, habitualment en detriment de la psicoanàlisi. S'imposa en aquest camp, pel mateix motiu, el rigor intel·lectual més elevat ja que quan impera la negligència, o utilitzant els termes emprats per José Miguel Pueyo en el seu curs sobre Art i Psicoanàlisi, de l'any 2004, la gandularia, la negativitat arriba a la política de la psicoanàlisi, la qual esdevé impotent, les més de les vegades patètica, contra les resistències ideològiques de l'Altre (social). Al que afegia, les figures de l'Altre no es presenten sempre amb la seva faç aterridora atès que cal reconèixer-les també en la submissió al discurs de l'amo, bé en una identificació histèrica a l'error, o en la condescendència mimètica determinada pel desconeixement i/o la culpa.

Sigui suficient indicar un dels dèficits, sens dubte no el major però si un dels més sorprenents de les xerrades esmentades. Es tracta de l'esgrimit per alguns detractors, encoberts o no, de Freud i de la psicoanàlisi en general, i que exemplifica a la perfecció els ardits del Jo contra qui el va desposseir del seu lloc central en la vida psíquica. El ressenyable és que en aquesta ocasió el tòpic es va quedar indemne. És a dir, qui suposadament hauria d'haver aportat llum sobre les formes de resistència a la psicoanàlisi, en el sentit d'haver aclarit el malentès i/o el greuge tendenciós, no ho va fer. A quin tòpic ens referim? Es tracta del que es presenta en forma d'una inextricable relació entre l'activitat cultural de Viena i l'elaboració teòrica de Freud; en resum, que els descobriments del primer psicoanalista haurien tingut en l'activitat intel·lectual i artística de la Viena de finals de segle a un dels factors més decisius.

Quins fonaments històrics van permetre a la ponent realitzar tal asseveració? Influïda sens dubte per Afinidades vienesas, obra de Josep Casals (a qui va citar com Ramon Casals) va presentar una lectura esbiaixada a partir de les tesis d'aquest professor d'estètica i teoria de l'art. La idea es concreta, repetim-ho, en el fet que l'interès per les forces ocultes del moviment artístic de l'Associació d'Artistes Plàstics d'Àustria (Sezession), constituït al 1897, dins de l'Associació d'Artistes Plàstics de Viena, hauria influït decisivament en Freud.

 

 

                                                            

 

 

A l'efecte de contextualitzar la qüestió i per a presentar-la amb el rigor històric que mereix cal indicar, en primer terme, que la Wiener Sezession (Secessió) va ser fundada pel pintor Gustav Klimt (1862-1918), el creador de la Ert Fil Dol, Koloman Moser (1868-1918), Joseph Maria Olbrich (1867-1908), Maximilian Kurzweil (1867-1916), Carl Moll (1861-1945), i l'arquitecte Josef Hoffmann (1870-1956). El 1898 apareixia el primer número de Ver Sacrum, la revista del grup, i el 12 de novembre s'inaugurava la II Exposició de la Sezession en el seu edifici, projectat per l'autor del «Col d'or» Josef Maria Olbrich; sobre la porta d'entrada figurava la inscripció “A cada època el seu art, a l’art la seva llibertat”. Amb el mateix propòsit afegirem que al 1903 es va formar un nou grup d'artistes, els anomenats Wiener Werkstätten o Tallers Vienesos, una espècie de “comunitat productiva”, entre els quals es trobaven l’esmentat Gustav Klimt, així com Egon Schiele (1890-1918), el conegut autor de «l'Abraçada», i el longeu Oskar Kokoschka (1886-1980), els membres de la qual pretenien arribar a l'harmonia de la persona mitjançant la creació de mobles, tapissos, vaixelles, vestits, i altres objectes d'ús quotidià. Heus aquí, en resum, la història i el seu resultat: l'esperit i les idees dels membres d'aquests moviments artístics haurien determinat en bona mesura l'obra de Freud.

 

 

                                                      

                                                      Egon Schiele                Gustav Klimt             Oscar Koskoschka        Koloman Moser        

 

 

Afirmacions d'aquest tipus obliguen a qui les profereix a oferir les proves que cregui que les sustenten. En aquest cas la ponent hauria d'haver presentat en quina obra/es de Freud es detecta aquesta o aquella influència, i òbviament si es tracta d'una influència parcial o global, és a dir, en tot quant té a veure, per exemple, amb el complex d'Èdip, la pulsió de mort, el narcisisme, la transferència, etc. Doncs bé, davant la falta d'aquests mínims teòrics, com habitualment es diu, sobren les paraules.

Direm, no obstant això, que qui es prengui la molèstia de consultar els treballs del primer psicoanalista, així com les Actes de les Sessions de les Reunions Científiques dels dimecres (1906-1918) no podrà sinó constatar l'error de la il·lació esmentada. No és gens difícil advertir que de cap manera es pot situar a Freud com un més entre aquells artistes i intel·lectuals afins a l’Art Nouveau, a més d'integrat i participant activament en la vida social i en els debats culturals de l'avantguarda vienesa. Freud no ignorava el que s’esdevenia en la seva ciutat en l'àmbit de les arts i les ciències, o sigui, no desconeixia que a Viena planava la idea que l'insalvable Jo era la gran víctima, així com que s'advocava per l'aplicació de l'estètica naturalista (a la medicina, per exemple, Biedermeier), i que alguns dels prohoms de la seva ciutat es preguntaven què és el llenguatge, com el professor d'història i teoria de les ciències inductives Ernst Mach (1838-1916), Ludwig Wittgenstein (1889-1951), i l’epistemòleg i promotor del positivisme lògic Moritz Schlick (1882-1936); però el que cal destacar és que Freud no va participar en aquell món artístic, literari, filosòfic i científic: li faltava afinitat, temps i també diners.

En realitat, ni tan sols és necessari apropar-se a aquests textos per a articular un discurs molt més proper a la veritat històrica ja que n’hi ha prou per això amb desempolsar els apunts d'Història de la Psicologia. Quin va ser l'origen de la psicoanàlisi? Va néixer de la negligència psiquiàtrica per a guarir les malalties psíquiques. Què buscava Freud en els seus primers anys d'investigació? Un tractament eficaç per a aquestes malalties. Prova d'això és que va experimentar amb el clorhidrat de cocaïna, amb els corrents faràdics, amb la hipnosi, i en advertir que aquests mètodes no funcionaven, a més d'implicar l'autoritat del metge sobre el malalt (aprofitament del vessant imaginari de la transferència) i, a més, estar basats en la suggestió (amb els seus coneguts efectes terapèutics ràpids però breus en temps), els va abandonar. Va ser en aquella època quan va tenir “una intuïció que el destí només ofereix una vegada en la vida d'un home”, segons les seves paraules, la sospita de la crucial importància del complex d'Èdip en l'esdevenir del subjecte (però l'Èdip, de Sòfocles, o si es vol la intuïció del poeta, poc té a veure amb el de Freud, amb el complex d'Èdip que l'oriünd de Freiberg descobreix en la clínica, i que, això sí, manté semblances amb el del celebèrrim grec), i gràcies a l'escolta tan particular que sempre el va caracteritzar, a més de no poca intel·ligència, una extraordinària il·lusió i una més que considerable força de treball, va crear un nou mètode terapèutic i amb ell una nova professió.

Tanmateix, per a qui no es pregunta si la psicoanàlisi és un art o una ciència, i ni tan sols per què Freud no es refereix a altres creadors vienesos que no siguin el metge, dramaturg i novel·lista Arthur Schnitzler (1862-1931), el metge, polític i escriptor Ludwing Börne (1786-1837) i el dissortat novel·lista Stefan Zweig (1881-1942), i tampoc a qui es dedicava Freud en la Viena de fi de segle, no suposarà ni de bon tros que el primer psicoanalista hagués publicat a «Neurologisches Zentralblatt», al 1893, amb el seu col·laborador i amic per un temps Joseph Breuer (1842-1925), la Comunicació preliminar sobre “El mecanisme psíquic dels fenòmens histèrics”, seguit, a l'any 1895, dels Estudis sobre la histèria (text ja de la seva autoria), i un poc després La interpretació dels somnis, 1898 [1900], obres que durant molts anys no van tenir cap repercussió econòmica favorable. Diem que no suposarà ni de bon tros perquè, encara que no s'ignori, el que s'hauria de saber i sobretot explicar, com és el cas, és que Freud, en aquesta època i durant bastants anys, amb prou feines va poder mantenir la seva família; ningú no li enviava pacients, tampoc aquells afortunats, en més d'un sentit, arquitectes, decoradors, pintors o escriptors amb els quals suposadament tenia no se sap quina relació, (encara que alguns d'ells, Wittgenstein, Gustav Mahler…, li van consultar puntualment pels seus problemes psíquics) i, d'altra banda, que en la solitud del seu despatx treballava, aliè als valsos i polques i als palaus del Ring, llegint i escrivint, més de deu hores diàries. Tant és així que el gener de 1900 no havia tingut més que un pacient nou, durant vuit mesos, pel que deia “No sé com me’n surto”. I el maig del mateix any, després d'haver acabat el tractament de quatre pacients, únicament tenia tres hores de treball diari a la consulta. Aquest any la família només va poder gaudir d'unes breus vacances en un suburbi de Viena. Poc després mencionava el seu “terror a la pobresa”, la qual sempre l’havia perseguit, i malgrat tenir l'esperança que tot canviaria, indubtablement a millor, especialment les penúries econòmiques, les traves ideològiques i les resistències de tot tipus contra la psicoanàlisi, la veritat és que un poc almenys va canviar, encara que no tan ràpid com ell sens dubte hagués desitjat i tampoc en la direcció anhelada. A la pregunta, com ho pot suportar?, Freud hagués contestat labor laetitia nostra (nostra alegria és el nostre treball), al que potser hagués afegit, perquè estic convençut que labor omnia vincit (el treball tot ho venç). Si la ponent hagués llegit a René Descartes (1596-1650), almenys en el passatge que, referint-se a la imaginació, recomana “expulsar a la boja de la casa”, les seves conclusions tal vegada haurien estat altres. La nostra sorpresa va ser majúscula a l'escoltar el gran error de les consideracions de la Sra. Montanaro sobre els poetes. Al marge que no es va plantejar amb rigor la qüestió de la influència de les arts en la psicoanàlisi, va arribar a afirmar que “els poetes ho diuen de millor manera i a més ho saben abans que la psicoanàlisi”. Despropòsits d’ aquesta magnitud mereixen la resposta del mateix mestre vienès, el qual considerava que devem als poetes un especial agraïment ja que, a diferència del comú dels mortals, propensos a la repressió de les pulsions, ens han mostrat l'ànima en tota la seva nuesa, però sabem que ells desconeixen tant com els altres de què es tracta en allò que diuen. És en aquest sentit que podem afirmar amb el genial poeta de Frankfurt am Main, Johann Wolfgang von Goethe (1742-1832).

 

 

                  Qui posseeix Ciència i Art també té Religió;

                  qui no posseeix ni una ni l’altre que tingui Religió!

 

 

Aquesta última qüestió ens porta a la memòria a l'esmentat Arthur Schnitzler, que com és sabut va ser un dels creadors de la novel·la psicològica, gènere del qual Freud, dit sigui de passada, explicava “La novel·la psicològica en el seu conjunt deu sens dubte la seva especificitat a la inclinació del poeta modern a escindir el seu jo, per observació de si, en jos parcials, i a personificar després en diversos herois els corrents que entren en conflicte en la seva pròpia vida anímica”. El cas és que Freud va afirmar en una ocasió que Schnitzler “era el seu doble”. És cert, però només en part. En primer lloc, el Dr. Schnitzler va tancar el seu consultori l'any 1893, i així mateix, les seves idees sobre el psiquisme a partir d'aquest moment es van reduir al que donava de si la seva intuïció poètica. En segon lloc, i a diferència també de Freud, Schnitzler no va sentir cap interès per la teoria i, a més, sempre va estar lligat afectiva i doctrinalment a la hipnosi, és a dir, mai no va abandonar totalment les idees que va exposar a Sobre l’afonia i la seva teràpia mitjançant la hipnosi i la suggestió, 1889. En una ressenya per a la «Internationale Klinische Rundschau», revista científica dirigida pel seu pare, Schnitzler agraïa “Al doctor Freud l'haver traduït el llibre de Charcot (tan procliu a la hipnosi com s'adverteix en les seves lliçons dels dimarts) d'una manera tan perfecta que no es nota que sigui una traducció; ha aconseguit que l'obra pertanyi a la literatura alemanya”. Anàloga consideració mereix l’esmentat Joseph Breuer, perquè com Schnitzler, també va ser un dia l'ídol de Freud. Tant és així que ningú que estigui si més no una mica interessat per la nostra disciplina no ignora que la condescendència de Freud respecte al Dr. Breuer va arribar fins a l'extrem d'adjudicar-li l'origen de la psicoanàlisi. Va rectificar després i ho va fer per a no faltar a la veritat, ja que si d'alguna cosa era creador Breuer era del mètode catàrtic, basat en la suggestió i en la hipnosi, o sigui, de la teoria i el tractament que, com en el cas de Schnitzler, va haver d'abandonar Freud per a poder escoltar a l'Altre (inconscient) i elaborar així, la teoria i la pràctica que, per ésser de la veritat del subjecte i estar alliberada de la impostura i l'engany, respon al nom de psicoanàlisi.

Als assistents a les xerrades se'ls va facilitar eines adequades per a imaginar a un Freud amb més d'un xíling a la cartera, assidu a les tertúlies del “Cafè Megalomania” (Griensteidl) o del Heinrichhof Cafè, gaudint de la companyia dels rics artistes de moda que van adoptar el lema romà de la “consagració de la primavera”, així com de catedràtics i prohoms de ciència. Tot això en l'afable marc d'una Viena democràtica i liberal, oberta i integradora, on suposadament no havia diferència entre els jueus i els que no ho eren, o sigui, a la ciutat d'aquell alcalde conegut pels seus dots demagògics i el seu profund antisemitisme que va ser Karl Lueger (1844-1910), quan no gaudint dels vehements espectacles que protagonitzava l'assagista, poeta i dramaturg Karl Kraus (1874-1936) en les seves conferències. Amb Leo Longanesi (1905-1957), res millor, i sobretot pel que s’ha dit, que tenir sempre ben present que:

 

 

                        L’art és una crida a la qual responen

                        massa persones que no han estat cridades.

 

 

L'ambigüitat, l'anècdota i l'omissió del fonamental estan fora de lloc en l’àmbit de la psicoanàlisi en extensió, i més encara quan de la negligència intel·lectual se’n pot desprendre la idea que qualsevol investigador un poc despert hagués pogut desenvolupar l'extraordinària obra de Freud, i això per una mera coincidència, per la sort de trobar-se en el moment i en el lloc apropiat, és a dir, per estar envoltat de la “intelligentzia” de la Viena de finals de segle. Potser s'evitaria així la dissolució dels indubtables mèrits del fundador de la nostra clínica, això és, que s'evaporés encara més el reconeixement que mereixen les seves aportacions a la cultura, així com l'agraïment que li devem per estar en la causa de la dissolució de molts i gravíssims malestars de la humanitat.

 

De la transmissió psicoanalítica que no hi va haver

“La dona no existeix”, “No hi ha relació sexual”, “La paranoia és la personalitat”, “L'analista s'autoritza a si mateix”, aquestes i altres sentències de Lacan poden induir, i de fet així ha estat, a un cúmul de malentesos, però no només en els profans i en els qui transformen el gra en una muntanya de patètiques indignitats. Aquests efectes són extensibles a la fórmula “No hi ha formació psicoanalítica”. Per evitar en la mesura del possible l'equívoc caldria remetre’s, en primer lloc, a Situació de la psicoanàlisi i formació del psicoanalista en 1956 i a La psicoanàlisi i el seu ensenyament, 1957, això és, als textos del psicoanalista francès en els quals es pot reconèixer que el sentit de la fórmula no és no estudiar o no investigar.

La qüestió ara és que les deficiències teòriques comentades es van donar en una estructura didàctica igualment deficitària. A quina estructura ens referim? A la que no és sinó el revers, el contrapunt de la transmissió de la psicoanàlisi. La importància que per a la nostra ètica té aquest aspecte, no aliè al gran problema teòric que implica, aconsella recordar, en primer terme, una obvietat com és que la condició de la pràctica psicoanalítica és la psicoanàlisi del futur psicoanalista. Com els seus pacients, o més exactament com els seus analitzants, també el psicoanalista ha desplegat el seu dir en el divan. Aquest requisit sine qua non de la cura psicoanalítica és en veritat nou. I és que no és habitual exigir al metge, tampoc al psicòleg, que es guareixi, per dir-ho així, per a poder exercir la seva pràctica amb garanties d'èxit.

La cura aquí, caldria matisar, és abans de res de l'oïda, però no otorrinolaringològica, ja que es tracta que l'oïda pugui escoltar de què gaudeix l’analizant en allò del que es queixa. Aquesta és al seu torn la condició per travessar el fantasma que sosté els símptomes i que, per això mateix, no pot ser ideològica. Per a dir-ho en els termes que fan a la qüestió: el pensament pot ser, i de fet ho és gairebé sempre, un obstacle per a l'escolta de l'Altre. I en aquest punt caldria diferenciar: sentir ¹ escoltar; escoltar ¹ escolta psicoanalítica i, d’altra banda, les idees de Freud i Lacan respecte a la formació del psicoanalista.

 

Freud

Psicoanàlisi didàctica.

Formació acadèmica: no necessàriament ha d'estudiar matèries mèdiques; mentre que, a més dels temes pròpiament psicoanalítics, la història de les civilitzacions, l'antropologia, la història de les idees polítiques i del pensament, entre d’altres disciplines, són absolutament necessàries.

Supervisió de casos (amb un psicoanalista experimentat).

Reanàlisi (per un temps i quan el psicoanalista ho consideri convenient).

                                              

 

Lacan

Psicoanàlisi didàctica (psicoanàlisi pura).

Formació acadèmica: seminaris, cursos de psicoanàlisi; i com a novetat estructural el “cartell” com dispositiu base de l'escola (formació d'estudi composta de 4+1: el seu producte és individual, mentre que l'estructura està pensada per a evitar la identificació). Quant a les matèries també existeix una novetat ja que afegeix a les de Freud, entre d’altres, la lingüística, la lògica i la topologia.

 

Supervisió de casos (amb un psicoanalista experimentat).

“Passi” (constitueix també una novetat; es tracta del dispositiu de l'Escola per a testimoniar de la fi de l’anàlisi amb una funció teòrica i d'adhesió a l'ètica de la psicoanàlisi).

 

Que la condició de l'anàlisi sigui l'anàlisi, com s'haurà advertit, en absolut constitueix un judici antiintel·lectual; com tampoc ho és el principi clínic segons el qual s’ha d’“oblidar allò que se sap” (dirigit al psicoanalista en el tractament), ja que la cura psicoanalítica està presidida pel respecte a la paraula de l'Altre (inconscient) en tant que lloc de determinació dels símptomes i, pel mateix fet, d'evitar el dany que impliquen per al pacient les nomenclatures psiquiàtriques en favor del cas per cas, de la singularitat de la novel·la familiar del subjecte. En resum, no aplicar un saber-sabut i no-pensar per a poder escoltar no significa que el psicoanalista hagi de presumir ignorància de les regles tècniques del tractament psicoanalític, com tampoc que faci del desconeixement de l'estructura clínica de l’analizant una virtut.

Els requisits de la transmissió psicoanalítica mencionats ens impel·leixen a indicar que qui pretengui parlar de psicoanàlisi en públic no hauria d'ignorar de què s'està parlant quan es parla de la transmissió de la psicoanàlisi. O per a dir-ho amb el Lacan del Seminari XV, L'acte psicoanalític, 1967-8, “el psicoanalista pot no saber el que diu però ha de saber el que fa”. Potser demanem massa, pel que indicarem, si bé de manera succinta, que la transmissió de la psicoanàlisi no és, o més exactament no s'esgota en l'exercici escolar, en l'ensenyament de coneixements ja que consisteix en l'acte que produeix el psicoanalista en l'articulació d'un saber. Que sigui d'un a un no significa que l'acte quedi exclòs de l'àmbit de la col·lectivitat. La transmissió psicoanalítica, en resum, no depèn sinó de la psicoanàlisi del psicoanalista (psicoanàlisi pura) així com de la seva formació teòrica (psicoanàlisi aplicada).

Es podria argüir, amb Lacan, que “no hi ha formació del psicoanalista, sinó formacions de l'inconscient”. Res més cert. Però l'error estaria a fer del desconeixement universitari un ideal, i de les sempre enigmàtiques fórmules del psicoanalista francès que va entendre que per a salvar els mobles almenys de l’edifici psicoanalític calia retornar sense demora a Freud, el recurs per antonomàsia per a entabanar a incauts. No creiem estar atemptant contra la veritat en qualificar de deplorable la intenció de qui pretén ocultar dèficits teòrics amb la fórmula lacaniana “Jo, la veritat, parlo”. I és que aquí ja no es tractaria només d’un error sinó a més d’un desvergonyiment ja que si bé el Jo la veritat parla per a qui sàpiga escoltar-la, i no la que enuncia aquest o aquell psicoanalista, no és el millor que el psicoanalista (en extensió) sigui un ignorant. La veritat admet un bon nombre d’impostures. Existeix la veritat? Hi ha una veritat que sigui realment veritable? La psicoanàlisi ha descobert algunes coses respecte al saber i la veritat: que la veritat té estructura de ficció, que en el saber no-sabut s’hi troba la veritat, i que paral·lelament a la desertització del gaudi del símptoma apareix la veritat del que ens confia el seu malestar, entre d’altres. Però de quina veritat parlem? D'una veritat que sent històrica (transgeneracional) és intransferible per ser individual, la de l’analizant. Però així com existeixen molts analitzants possibles, les estructures clíniques, per contra, són molt poques. Malgrat això, als defensors del relativisme, de l'escepticisme i del subjectivisme històric (entès com mera contraposició al realment esdevingut) aquestes qüestions els serà vàcua, més encara quan la disjunció entre el saber i la veritat els serveix de coartada per encobrir la seva impotència, quan en la divisió (spaltung) constitutiva del subjecte (subjectum) troben un magnífic recurs, també en aquesta ocasió i per a més inri plenament “lacanià”, amb el qual seguir gaudint de la seva impostura.

Tampoc no és aconsellable assumir a la babalà, com habitualment es diu, la màxima de Sant Agustí d’Hipona (354-430) “Qui aprèn orienta a qui ensenya”. Qui aprèn pot orientar, sens dubte, amb les seves preguntes a qui ensenya. Però l'agent ha de fer això, o sigui, transmetre un saber, sabut i no-sabut, i en el cas de la psicoanàlisi en extensió constitueix un deure el rigor en el sentit que l'exposició no sigui, almenys en la seva totalitat, producte de l'associació “lliure” (per a això es troba el divan). I es que no sempre és lícit ser el representant de l‘adagi llatí Nom impedimenti rationes cogitationis (Sense l’impediment del pensament racional). Som de l’opinió, per altra banda, que la idea hegeliana del desenvolupament del saber mitjançant la dialèctica, sense necessitat d’arribar al saber absolut (reconciliació del subjecte de la veritat i el subjecte de la ciència, o el que és el mateix la seqüència consciència> coneixement> aprehensió de la realitat> saber absolut> consciència assumida com esperit) pel fet de ser impossible, no deixa de ser en certa manera acceptable, i en qualsevol cas sempre millor que l’actitud de l’orador que espera que l'Altre (els interlocutors, amb les seves preguntes, esmenes o disquisicions) li resolgui el problema en què el fastig intel·lectual el té entrampat. A la fi, lluny de considerar ideal a aquest discurs que per estar buit de veritat (alèthèia) podem qualificar d’acadèmic i, pel mateix, aliè a la transmissió de la psicoanàlisi, el psicoanalista en extensió no hauria de fer la seva aposta de saber en les variacions imaginàries i la falta de coherència discursiva.

El cas és que quan ja ens vèiem alliberats davant la perspectiva de l’ultima jornada de les xerrades al·ludides, se’ns va obsequiar amb la quadratura del tango, que transformat després en estrident milonga hagués estat divertida a no ser pel tràgic de l’assumpte, ja que havia motius per tal de que una suor freda recorregués l'esquena de l’oïdor en imaginar les horribles atrocitats protagonitzades per Alfredo Astiz, més conegut com “l'àngel ros” o “l'àngel de la mort”. I és que la Sra. Montanaro va tenir la peculiar ocurrència de recordar a l'auditori, aprofitant allò que el Pisuerga passa per Valladolid (o sigui, utilitzant un fressat recurs didàctic i tan improcedent des del punt de vista intel·lectual com és el de l'associació “lliure” per part de l'orador), que com sens dubte procedia al seu major gaudi aquell condemnat ex capità de corbeta argentí, alguns dels prohoms de la dictadura del seu país gaudien de valent, tant almenys com els impertèrrits agents de la Schutzstaffel i els suposadament antagònics, això és, “els barres i estrelles” de Guantánamo, en torturar el poble fent-los escoltar dia i nit un tema musical de Julio Iglesias.

Aquestes anècdotes, i no precisament pel que tenen d’esgarrifoses, no són sinó gastats recursos suggestius alhora que marginalitats afectives, ombres xineses i focs d'artifici que només a l'absolutament profà podrien ocultar les greus mancances teòriques, en aquest cas respecte a la relació de la música amb la psicoanàlisi. I qui sap, per altra banda, si no era per un motiu semblant a l’esmentat que l’escriptor irlandès Georges Bernad Shaw (1856-1950) afirmava:

 

                L'infern està ple d'afeccionats a la música.

 

 

Potser res millor per a concloure que ser fidels al màxim rapsode de Colonos en el fet que "Si un treball comença amb bon peu, també els moments últims es lògic que siguin d’aquesta manera". Convé doncs pel que antecedeix però sens dubte en primer lloc, llegir el Lacan de Ciència i veritat, 1956, i de El revés de la psicoanàlisi, 1969-1970, per advertir la importància que té per a la clínica psicoanalítica, la mateixa que no és sense l'ètica del mateix nom, la fórmula freudiana “Wo es war, soll Isch werden”, és a dir, “On això era, allí com subjecte he d'advenir jo”, o per a dir-ho amb els termes que convenen a la qüestió, allí on aquest saber sap i d'aquest saber no sé, allí jo he d’advenir com saber sobre aquest saber.