L´home neuronal o límits de la psiquiatria biològica
Remuntar-se
als orígens d’un determinat saber és condició necessària per entendre
aquest mateix saber. Això també
és aplicable a la branca de la medicina anomenada psiquiatria.
La psiquiatria es va conformar com a ciència
mitjançant l’assumpció de les taxonomies botàniques (classifica
ció
de les plantes en classes, gèneres, espècies…), més
les hipòtesis neurofisiològiques i la moral del segle divuit. De llavors ençà,
el saber psiquiàtric només
ha presentat canvis com a conseqüència
dels descobriments en l’àmbit de les neurociències. En
altres paraules, aquesta disciplina s’ha inclinat
cada vegada més pel que
es dóna a la vista: descripcions de les conductes morboses
(recollides en les nomenclatures que
arriben d’ultramar i que ha assumit la psiquiatria europea: DSM-IV), i per les
hipòtesis neurofisiològiques (disfunció dels neurotransmissors) i genètiques.
Tot això en detriment de la clínica.
Quin és l’origen dels trastorns mentals? En el III Congrés Nacional de Psiquiatria celebrat a Platja d’aro, del 20 al 24 de setembre 1998, hem sentit les consideracions de sempre. El catedràtic de la Universitat de Cadis, Joan Gibert, va afirmar que els símptomes poden venir per causes externes o per un desequilibri dels sistemes químic-cerebral; i es segueix parlant de l’antiquíssima predisposició, és a dir, que en una família de depressius és més fàcil que es doni un nou cas.
Es va
rehabilitar així la tesi de Sherrington, creador del neologisme sinapsi a l’any
1897, per a designar
la ramificació terminal de l’axó, i el descobriment de l’acció neurotransmissora
de la norepinefrina (noradrenalina) a les
terminacions
nervioses del sistema simpàtic, a càrrec del suec Ulf von Euler, que com a
recompensa va obtenir el 1970 el premi Nobel
de Fisiologia i Medicina. Tanmateix, Charles B. Nemeroff, catedràtic de la
Universitat d’Emory, afirma que en última instància els canvis bioquímics que es
produeixen en el cervell són els agents desencadenats, tant de la depressió com
de qualssevol trastorns. Igual opinió mantenia el doctor Gibert durant el
Congrés, qui a més defensava l’eficàcia benefactora dels nous antidepressius,
concretament la reboxetina. Exactament com fa més de 20 anys
explicava Jean-Pierre Changeux en Home Neuronal, on exposava el seu
reduccionisme neuronal, i més concretament sinàptic, imaginant la cura d’un
malalt mental basant-se en el model de la diabetis: falta una substància
(insulina) que
un cop
subministrada artificialment
normalitza el defecte.
En
aquest Congrés tampoc han faltat les hipòtesis genètiques, segons les quals els
agents desencadenats dels
trastorns
mentals estarien inscrits en el codi genètic. Això també va ser defensat per
Timothy Crew en el debat sobre l’esquizofrènia, entesa per ell com quelcom genètic, al X Congrés Mundial de
Psiquiatria, l’any 1996, celebrat a Madrid. Tot en la mateixa línia teòrica que
la del científic estadounidenc Dean Hamer, considerat com la màxima autoritat
mundial en el camp de la genètica. Hamer, per defensar
que la homosexualitat no és un trastorn de la conducta, afirma taxativament que
està determinada, igual que la heterosexualitat, genèticament. El que s’ha
trobat a faltar, perquè cap ponent n’ha fet menció, és la tesi de Wilhelm
Johannsen (1857-1927), un dels fundadors de la genètica, qui va demostrà
experimentalment que no tot està als gens, indicant així
la
interrelació interior-exterior. Tampoc s’ha plantejat el problema
pràctic fonamental, com és que l’exhaustivitat de les descripcions dels
trastorns mentals que recullen els manuals
de psiquiatria, no tenen correspondència amb els tractaments farmacològics. No
obstant això, Salvador Cervera, president de la Societat
Espanyola de Psiquiatria (SEP), opina que “no existeix
cap comprimit que curi...”, ja que el
seus efectes queden reduïts a dos tipus: antidepressius i tranquil·lizants. En
resum, a les malalties mentals
els
correspon la inespecificitat de la farmacologia. El subjecte, d’altra banda, no
està implicat en el patiment; és aquesta la manera que té la ciència de salvar
el subjecte de la castració, mantenint així la morbidesa del gaudi.
Tampoc
no s’ha parlat de la confusió que hi ha entre la depressió com a entitat nosològica
i com a símptoma de diferents estructures clíniques. La depressió constitueix
una declinació narcisística de l’estructura histèrica, aquest nom que ha
esdevingut un insult i que obvien psiquiatres i terapeutes per raons morals,
però sobretot per raons d’ordre teòric. S’exclou, per tant, el real en favor
d’un fantasma que recobreix la veritat. I per altra banda, el suposat amo del
saber ignora que el seu saber està animat pel discurs histèric: per aquell
subjecte que el col·loca en aquest altíssim lloc per demostrar-li que el seu
saber no assoleix el real del gaudi sexual, com ha demostrat recentment en un
seminari sobre la dona, el psicoanalista gironí i president del Centre d’Estudis
Freudians de Girona, José Miguel Pueyo.
La
clínica psiquiàtrica, en definitiva, desvincula totalment el subjecte de la seva
història. Contra aquesta robotització del subjecte, res millor que tornar a la vinculació del símptoma
amb la història del subjecte. Però de la mateixa manera que la psiquiatria té
limitacions, la psicoteràpia, com a reeducació emocional, és contrària al
tractament del malestar en la cultura mitjançant la paraula alliberadora com a
descobert la psicoanàlisi, és a dir, es vincula a l’ús quotidià de la paraula
com ardit per a la suggestió i l’adoctrinament.
Jordi Fernández
Membre del Centre d’Estudis Freudians de Girona