meconnaissance

 

 

 

 

Méconnaissance de la història de la psicoanàlisi

 

 

 

 

 

 

Junt amb l’amor i l’odi, la ignorància, tant com el narcisisme, és una de les passions que pot patir l’ésser humà. I de la ignorància acadèmica i quelcom més es tracta quan s’obvien dades historiogràfiques referents a institucions,  psicoanalistes, i efectes socioculturals d’importància cabdal a l’hora de fer una xerrada sobre la història de la psicoanàlisi al sud dels Pirineus i la història de la psicoanàlisi lacaniana a Catalunya, com la que es va du a terme el 25 de novembre de 2006 a l’auditori Narcís de Carreres, pel Sr. Isidro Rebollo Conejo i la psicòloga i psicoanalista Rosa Masip Argilaga.

 

El desconeixement i el narcisisme duen sovint a la desfiguració dels fets constatables i a unimpuls irrefrenable de matar el pare, moltes vegades amb la pretensió d’ocupar el seu lloc. Lamentablement en aquesta xerrada, la mort va ser la de Freud i Lacan, i això a la millor manera d’alguns deixebles d’aquell, com ara els integrants de la egopsichology, creadors del jo autònom, de la il·lusòria doctrina que defineix a la psicoanàlisi nord-americana, tot això de la mà de Heinz Hartman i Rudolph Lowenstein, els quals es jactaven d’allò que ignoraven, ja que tenien la pretensió d’haver superat els seus referents clínics i ètics.

 

No va ser gens difícil advertir en l’acte l’odi al pare, i això, entre altres coses, per l’oblit dels ponents de persones exponencials de la psicoanàlisi lacaniana a Catalunya, Espanya i Girona. Van descuidar a Marcelo Ramírez Puig i a Sara Glasman. Es va parlar molt poc i malament d’Oscar Masotta, i Federico Jiménez Losantos, i gens de Germán Leopoldo García. No es va dir res d’Alberto Cardín, Alejandro Sáez, Arturo López Guerrero, com tampoc de Joan Salinas Rosés ni d’Arturo Roldán, entre altres. El pes dels prejudicis va quedar palès igualment en una altra pèrdua permanent de la capacitat de recordar o de saber, en aquest cas referent a institucions com ara Apertura i Convergència Psicoanalítica de Catalunya, que des de l’any 1988 agrupa més de quaranta grups psicoanalítics lacanians i, per acabar-ho d’adobar, per menystenir l’Associació  Centre  d’Estudis  Freudians de Girona, primera i única institució entre nosaltres que sosté l' autonomia de la nostra disciplina, d’acord amb l’ètica psicoanalítica i que, des de fa gairebé vint anys, es dedica al tractament, formació i transmissió de la psicoanàlisi. Dit d’altra manera i tal vegada amb més claredat, l’assumpte, per moltes raons, quedava gran als ponents. Prova d’això és que no van fer altra cosa que un resum, un dolentíssim resum a la manera de la pitjor metodologia “detallar i enganxar”, per fer honor a la veritat, dels nombrosos texts que parlen de la qüestió, gens ni mica estructurat, ni per temes, ni per anys, i menys encara per posicions ideològiques, teòriques i clíniques; i, està clar, els ponents no van aportar cap idea, ja no parlo d’original, sinó almenys una mica nova. Lacan afirmava que vivim en l’època del desvergonyiment, cosa que va quedar clara en el fet de barrejar allò dit fins ara amb anècdotes personals carregades amb una bona dosis de joïcitat. "A la vista de tot aixó -com deia el poeta- s'ha esvalotat la terra. Entraren a Girona mil persones forasteres, entren com a segadors, com érem a temps de sega."

 

Per una millor comprensió de la qüestió i també en raó del bon criteri es fa necessari indicar que no es tracta de l’odi necessari que Freud reclamava per no identificar-se amb els discursos de poder. El psicoanalista sempre ha de marcar la diferència respecte d’altres disciplines clíniques demostrant, en tot moment, el principal pressupost de la psicoanàlisi, l’ètica del  bon dir del  símptoma. Tanmateix, una mena  de  reedició del complex d’Èdip va precipitar el psicòleg i psicoanalista Isidro Rebollo Conejo a una posició exclusivista, ja que van poder advertir en el seu discurs com el narcisisme feia malbé la veritat, a la vegada que, molt inquiet i commogut davant la sobtada invasió, deixava aflorar amb vehemència, entre esbufecs i sospirs, les passions de l’esser humà.

 

Si bé per el subjecte-al-desig, i també per a la cultura, com va demostrar Freud, es necessària la mort del pare-urvater, i garantir el seu lloc buit, no per això els fills, per insídia i narcisisme, han de matar a Freud, a Lacan i altres psicoanalistes que per el seu ben fer i la seva defensa i ensenyança de la psicoanàlisi mereixen, almenys, el reconeixement de ser anomenats. Com va dir en Pueyo en la darrera jornada del Centre d’Estudis Freudians de Girona, el dimarts 21 de novembre (2006) a la Farinera Teixidor, res pitjor per al subjecte que intentar esborrar amb prejudicis i imposicions d’imaginàries aparences la manca estructural que pateix. Sóc conscient que aquest comentari no tindria sentit sinó fos per la gravetat dels esgarriaments esmentats per l’extensió de la psicoanàlisi, així com per la clínica del mateix nom, d’una disciplina que no admet la impostura i l’engany, ja que està presidida per la no separació de l’ètica i la pràctica.