La incondicional submissió al pare d'Ignasi Gorchs
La
tesi segons la qual
l’essencial per a l’home és el regne de Déu es perd en les tenebres del
temps. Defensada pels moralistes de tots els temps, és avui rehabilitada pel
psicòleg
Ignasi Gorchs. Al seu article titulat L’essencial de la vida,
aparegut en el aquest
diari
el 28 de març de 1998, l’esmentat professor respon al que podríem anomenar «cultura de l’efímer de la globalització
capitalista» amb la paraula de Déu; és a dir, la seva crida està presidida per
la sentència «Jo sóc el camí, la veritat i la vida», i sobre tot, per un desig
de conciliació (amb el pare) determinat per una veritat que el desconeix
(hostilitat edípica).
La qüestió que planteja
el Sr. Gorchs no és doncs només teòrica i de fe, sinó pràctica. Prova d’això és
que ell mateix es posa com a model d’home "nascut per coses més elevades", de
manera que allà on sembla no fascinar-se amb
les coses d’aquest món, es deixa fascinar per la veu interior del pare encarnat
en el superjò, per l’essència
mateixa de la religió en tant que reclama l’expiació per un desig pretèrit que
només fou en ment, tot i que per l’inconscient desitjar-ho (la mort del pare) és
ja haver-ho comès (culpa inconscient). Es tracta aquí de la dignificació més
excelsa de la culpa de sang edípica; i de la mateixa manera que la tesi del Sr.
Ignasi Gorchs encobreix el desig de congraciar-se amb el pare per
l’ofensa comesa contra ell en el complex
d’Èpid, el que proposa resulta fallit en el sentit que la promesa de la religió
(la vida eterna, el gaudi etern...) constitueix i té com a condició la submissió
incondicional al pare, un pare que no pot donar d'allò que
emmalalteix, últim consol i font de gaudi per el subjecte.
La
tesi segons la qual
l’essencial per a l’home és el regne de Déu es perd en les tenebres del
temps. Defensada pels moralistes de tots els temps, és avui rehabilitada pel
psicòleg
Ignasi Gorchs. Al seu article titulat L’essencial de la vida,
aparegut en el aquest
diari
el 28 de març de 1998, l’esmentat professor respon al que podríem anomenar «cultura de
l’efímer de la globalització
capitalista» amb la paraula de Déu; és a dir, la seva crida està presidida per
la sentència «Jo sóc el camí, la veritat i la vida», i sobre tot, per un desig
de conciliació (amb el pare) determinat per una veritat que el desconeix
(hostilitat edípica). 