Sobre la invenció dels trastorns mentals

 

 

 

Josep Miquel Pueyo

 

A què es deu l’augment en les darreres dècades de persones afectades per trastorns mentals; es tracta d’una epidèmia? I si és així, està determinada per l’estil de vida en les societats occidentals, o bé obeeix a altres motius?

El catedràtic de psicologia clínica Marino Pérez Álvarez, i el professor titular de psicofarmacologia Héctor González Pardo, de la Facultat de Psicologia de la Universidad de Oviedo, han intentat respondre a aquestes qüestions a La invención de los trastornos mentales (Alianza Editorial, S.A. Madrid, 2007).

Abans d’analitzar les respostes que ens ofereixen, diferents motius animen a preguntar-se si té algun mèrit formular-se en l’època del capitalisme tardà les qüestions que ells intenten esbrinar i fer-ne, a més, un llibre. Existeixen raons per plantejar-se aquests i altres aspectes relatius al malestar del subjecte en la postmodernitat. Ara bé, de la mateixa manera que la/es resposta/es no té/nen res a veure amb la maduració dels astròcits de l’hipocamp en la rata, assumpte del qual el professor González Pardo és un expert, els temes plantejats, en posar en joc el subjecte, la cultura, la política, i fins i tot la biologia humana, requereixen un coneixement adequat d’aquests àmbits. 

Qui amb un criteri clínic i almenys amb un poc de rigor epistemològic s’apropi a aquest llibre conclourà que no pot concedir-li cap mèrit. Els seus autors desconeixen què és el subjecte humà, sobre el moment en què viuen demostren estar en un altre segle, i en quant a la política recorren a gastats tòpics ideològics. El que plantegen no constitueix cap novetat i, d’altra banda, la seva resolució es coneix bé des de fa dècades. No n’hi ha prou doncs amb penjar la foto de Freud a la paret del despatx (com veiem en una fotografia del professor Marino Pérez), ja que del que es tracta és de llegir (però amb paper i llapis, i si pot ser al costat d’una persona intel·ligent, perquè això de llegir no és tan fàcil com la imaginació sol suposar) els treballs del primer psicoanalista. 

El primer error dels psicòlegs de la universitat asturiana és historiogràfic i semblant al que va cometre el jove Freud. Si haguessin llegit la seva biografia sabrien que essent estudiant de medecina va presentar un informe a l’Acadèmia de Ciències, el gener de 1877, sobre el petromyzon planeri, els resultats del qual eren semblants al que un tal Kutschin, investigador rus, havia establert quinze anys abans. Freud tenia llavors 21 anys i la investigació neurohistològica va ser un encàrrec de Brücke (1819-1892), el seu professor de fisiologia. L’errada, en fi, va ser d’aquest catedràtic i no de l’estudiant. L’equivocació dels professors de psicologia és molt més greu. Es pot parlar de desídia intel·lectual per no haver contrastat la literatura existent sobre l’assumpte que plantegen, així com per haver presentat conclusions conegudes i, per altra banda, que difereixen de la veritat. Què hauríem de pensar si no, d’altra banda, per haver eludit al seu eminent coetani, el doctor Gaspar Casal y Pidal (1680-1759), un avançat de Jean-Marie Charcot (1825-1893), com es constata en la seva Historia Natural y Médica del principado de Asturias, 1762, essent aquesta dada de primer ordre respecte d’una de les seves asseveracions. L’absència d’un mínim coneixement jurídic, ètic, social, històric, clínic..., accentua el decebedor resultat del seu treball, més encara quan la seva crítica a la psiquiatria biològica i a la indústria farmacèutica no està argumentada des de la psicofarmacologia, disciplina de la qual González Pardo és professor, ni tampoc des de el saber de la clínica.

 

Conclusions “ovetenses

Quatre són les conclusions a les quals han arribat els psicòlegs de la universitat del sempre fèrtil principat. A saber:

1. Afirmen que l’increment dels trastorns mentals obeeix als interessos comercials de la indústria farmacèutica. Que aquesta s'anticipa, d'altra banda, a la demanda del subjecte llançant al mercat noves pastilles per tractar malalties que només són suposades, però sempre de nou encuny, les quals propicien una identitat imaginària.

2. Que en aquests espuris interessos col·laboren els psiquiatres (per les conegudes –i fins fa poc no prohibides prebendes– en virtut de les marques que recepten) així com els propis pacients (pel guany secundari de la malaltia).

3. Que els trastorns mentals no són malalties en sentit estricte (atès que la causa no és neurobiològica).

4. I, finalment, que en el seu tractament resulta més positiva la via psicoterapèutica, concretament de tipus contextual i centrada en l'escolta de la història de l'individuo, que la farmacològica.

 

Límits del discurs psicològic

Per exemplificar que la majoria dels trastorns mentals són una invenció, els psicòlegs de l'antiga Astúrica Augusta recorren al que denominen «efecte Charcot». És a dir, que el cèlebre maître de la Salpêtriere propiciava entre les dissortades dones d'aquell hospici parisenc (conegut com el «pati de matances», lloc emblemàtic de la mort femenina, en el qual malvivien més de 4.000 dones en un àmbit de 275.448 metres quadrats) allò que volia trobar i descriure: el grande attaque hystérique.

A partir d'aquesta consideració els errors es multipliquen. En La histeria. Del discurso del amo al discurso del psicoanalista (Llibres del Segle, Girona: 1999), José Miguel Pueyo, donava a conèixer per primera vegada que l’esmentat doctor d'Oviedo Gaspar Casal i Pidal va presentar la primera de les tres formes clíniques («passions histèriques») que correspon al grande attaque hystérique que descriuria Charcot molts anys després. Com és que en dos contextos tan allunyats en el temps i en l'espai dos metges descriguessin el mateix? Però, en realitat, això no és el més important ja que del que es tracta és de com i de quina manera Charcot va ser mestre. Per respondre a aquesta qüestió cal indicar que la histèrica vol un amo, però un amo sobre qui regnar. Tot ens convida a analitzar aquesta característica estructural de la histèria (afecció que si bé és prioritària en la dona, la pot patir també l’home, encara que aquest és més donat, a diferència d'aquella i també per raons d'estructura –no aliena al lloc que cadascú ocupa en la història social i familiar–, a la neurosi obsessiva):

1. En tant que la histèrica vol un amo es pot afirmar que va escenificar el desig de Charcot. És a dir, si Charcot va ser amo-mestre (i com a tal va descriure el grande attaque hystérique) no ho va ser per mèrits propis sinó per delegació de la histèrica. Ella li va atorgar aquest poder, va fer d'un neuropatòleg desencisat un amo-mestre-gran fotògraf de les formes morboses de la malaltia repudiada per molts dels seus col·legues, en la qual només veien seducció, sugestionabilitat, engany o depravació. Més enllà de l'obvietat de la fenomenologia simptomatològica que descriu la psiquiatria, la histèria es caracteritza per enaltir, exalçar, entronitzar a un qualsevol (la histèrica vol un amo, somia amb un mestre, anhela un príncep blau..., i en virtut d'aquest desig pot fer que algú adquireixi per a ella i fins i tot per a d'altres aquesta dignitat).

2. Sens dubte interessa saber a què respon aquest tret de l'estructura histèrica, a què respon el desig de voler un amo, però un amo en qui regnar. Potser res millor per apropar-nos al que es pot considerar com l’enigma histèric que atendre a les dues proposicions de la fórmula:

- la histèrica vol un amo, sí,

- però un amo en qui regnar.

En ocasions la histèrica imagina que ha trobat el millor dels millors. És a dir, es deixa seduir, embadalir... (d'aquí la seva sugestionabilitat). És com si necessités enaltir algú, elevar-lo als altars, o bé potenciar el lloc que aquest o aquell ocupa (en general algú amb autoritat, per exemple, un metge, abans més que ara el sacerdot...). I així la reconeixem posant pels núvols, fent per l'altre, com una abnegadíssima infermera, més del que li reclama, i fins i tot anteposant-se a un desig que pot no coincidir amb el del que ella no té objeccions a entronitzar).

3. Però de sobte, inopinadament, canvia d'actitud, (volubilitat, s'ha denominat a aquest tret del caràcter histèric), i amb el canvi el rosari de qualificatius despectius des de la mala fe, fins a la perversitat, passant per la mitomania i el desvergonyiment. Però per què aquest canvi? Aquell que ocupava una posició de privilegi al costat dels millors ara es veu, als ulls de la mateixa persona que el va ennoblir, reduït a una despulla humana. Aquí també és com si la histèrica sabés (perquè en realitat res no sap per estar determinada per l'Altre que l'habita) que tot era una il·lusió, que es va deixar enganyar per la realitat. Davant d'aquesta seducció que ella ha sofert de la realitat es rebel·la de la forma més radical (no poques denuncien que les han seduït), és a dir: «em vaig adonar que tot era una il·lusió, vaig reconèixer que el príncep blau només existeix per a qui es cregui que existeix, i perquè no t'oblidis de la teva condició t'ubico en la posició que per la teva condició de mortal mereixes». La histèrica denuncia que l'altre no val la pena perquè és un subjecte real, de carn i ossos, i essent així, faci el que faci per a ella sempre serà insuficient. I és que ella aspira a alguna cosa més, a la sublim entelèquia que no hi ha en la realitat i que anomenem fal·lus, en definitiva, a allò que suposadament la redimiria de la seva falta estructural, que la completaria, essent aquesta complaença narcisista la que imagina (en aquest altre lloc al marge i alhora que determina el pensament conscient) que la faria transcendir de la humana mortalitat. D'aquí la seva misèria psicològica i també el seu autoengany intel·lectual.

Però què és el fal·lus? No és el penis com la ideologia d'alguns professors fa transmetre als seus alumnes. El fal·lus, ), és el significant de la falta en l'Altre, s(2), de l'inconscient que ens habita. El subjecte humà pateix aquesta deficiència estructural; i en la normalitat qualsevol significant (que pot donar nom a un objecte) pot venir al lloc d'aquesta falta, la qual cosa fa que puguem aixecar-nos del llit amb la il·lusió que hem de fer alguna cosa al món, que la vida té sentit per poder viure-la.

 

De la desorientació teòrica (o del retorn a l’època prefreudiana)

La histèrica és aquella persona que, entre d’altres coses, no es deixa enganyar pels objectes de la realitat. D’aquí que, com el desig, visqui eternament insatisfeta; i mai no li agrairem suficientment l’haver-nos ensenyat que el desig viu de la insatisfacció. No ens podem estranyar, però, si veiem com dedica la seva vida a cuidar l’altre perquè amb això aconsegueix reparar imaginàriament la seva identitat deficitària i, mitjançant aquest intent neuròtic i també egoista de cura, pot viure la insatisfacció del desig d’una forma una mica més digna. De cap de les maneres la histèria, com malaltia del desig, ha mort amb la santa, la bruixa o la contorsionista del grande attaque hystérique. Per més que els autors del DSM-IV (Manual Diagnòstic i Estadístic dels Transtorns Mentals, de la American Psychiatric Association) s’entossudeixin a excloure’n el nom, la histèria es cola, paradoxalment de la mà d’aquests mateixos psiquiatres, en aquest manual, però ara amb altres noms potser més en consonància amb l’època de la informàtica. Això és així perquè la ideologia (que no la ciència, sigui aquesta exacta o conjectural) fa que la paraula histèria no estigui ben vista, i quan això succeeix pot passar de tot i res de bo, res de bo per al pacient a qui tan humanitàriament i hipòcrita es pretén defensar. Què hauríem de dir sinó quan s’ignora que la histèria va a la moda, i que fins i tot eleva a la segona potència els símptomes de l’època que li ha tocat viure. Es comprèn llavors que l’extensió nosològica, el fet que el DSM-IV augmenti dia rere dia, sigui deutora d’aquesta característica d’aquesta afecció narcisista dels desig.

 

 

              

 

 

Els psicòlegs de la pàtria de Leopoldo Alas «Clarín» van més enllà dels nord-americans a l’hora d’afirmar que la histèria i altres malalties mentals (moltes de les que descriuen aquests darrers) són, com es recordarà, un invent (una fal·làcia, una mentida tan ignominiosa moralment com aprofitada des del punt de vista econòmic) de la indústria farmacèutica, amb la connivència dels psiquiatres. Negar la malaltia mental és d’una immoralitat superlativa, però no ho és menys mantenir-la mitjançant neurolèptics. Ara bé, el que en realitat és un invent, a més d’una desorientació teòrica incommensurable, és fer dels símptoma una entitat nosològica, cosa que han portat a terme els autors d’aquest manual que ens arriba d’ultramar i que constitueix el llibre de capçalera, al constat del Vademècum, de la majoria de psiquiatres espanyols. No es tracta doncs de les raons economicistes que sense embuts presenten en el seu llibre els professors Pérez Álvarez i González Pardo, encara que és cert que en aquesta actitud rebutjable col·laboren no pocs individus. Als autors del DSM-IV els és suficient amb creure’s mestres. Pel que fan es pot afirmar que imaginen que no és poca cosa descriure noves malalties mentals i, en tant que suposadament ho aconsegueixen, el seu ego s’expandeix, fins i tot, en major proporció que la seva coneguda nomenclatura psiquiàtrica.

L’amo-mestre, en aquest cas també, és un personatge patètic, i si no fos per la seva supèrbia seria digne de llàstima i fins i tot de commiseració. Uns i altres ignoren, nord-americans i asturians, una altra de les característiques de la histèria com és la de pressionar l’amo perquè produeixi saber. I saber aquí (el que sol·licita la histèrica) és sobre la seva identitat sexual, conseqüència de la fallada estructural que s’explicita en una pregunta, en una pregunta en aquest cas histèrica, no sempre, com diem, formulada explícitament, però que quan ho fa no és altra que «sóc home o dona?».

Sens dubte estem demanant massa coses als professors de psicologia. Ells van intuir que alguna cosa estranya estava passant, que al DSM-IV se li anaven incorporant, sense cap motiu aparent, noves malalties. El problema, lamentable, és que van respondre de forma convencional, des de la ideologia, atacant sense arguments científics a les farmacèutiques, als mateixos pacients... A més, de les tres-centes cinquanta pàgines del seu llibre, més de la meitat les dediquen a descriure models psicoterapèutics, a un assumpte tractat molt millor per altres autors. I per si això no fos poc, proposen un model psicoterapèutic que ens porta a l’època prefreudiana, a les tècniques presidides per la suggestió i centrades en tot el que el jo té d’imaginari.

 

Quan la ideologia empitjora el desconeixement

Més a prop nostre, altres escombren de qualsevol manera cap a casa, i amb això no aconsegueixen altra cosa que un efecte contrari al desitjat. Així és quan, per exemple, un professor d’història de l’art de la UdG, Xavier Antich, surt en defensa de la infumable pel·lícula del banyolí Albert Serra, Crespià, the film not the village (2002), i a més justifica la seva apreciació en l’elogi que en va fer Marc Prades «com 90 minuts de cinema de veritat» En un altre article memorial (En el espejo del loco. La Vanguardia, 13 de febrer de 2008) es permet afirmar que els neurolèptics van destrossar la vida de Sabine, una jove autista hospitalitzada a vàries institucions de salut mental a França. És conegut que els psicofàrmacs no curen; i és igualment innecessari indicar, com ho fan alguns investigadors, que el Prozac, el Seroxat, el Effexor i el Serzone, fàrmacs molt populars per tractar la depressió i l’angoixa, no beneficien a la majoria dels pacients que els consumeixen. Però obliden l’essencial, com és que això no vol dir que no tinguin efectes psicofisiològics, ja que la radical i no sempre aconsellable desinhibició que solen produir no s’aconsegueix amb un placebo. Sigui com sigui, el patiment humà no permet que es parli d’ell a la lleugera, i més quan es desconeix la veritable història clínica del pacient. Esmentar a Michel Foucault (1926-1984), lluny d’ajudar al professor Antich li complica més les coses, sobretot perquè no aconsegueix diferenciar l’expressió del sociòleg francès «la bogeria és un invent recent» de la bogeria com categoria nosològica en la psiquiatria actual. L’error és més gran encara quan es refereix a la influència de Charcot (1825-1893) en Freud (1856-1939), ja que en honor a la veritat s’hauria de dir que el primer psicoanalista va descobrir l’engany de la suggestió, tan del gust del mestre francès; que va descobrir també la fal·làcia de l’especulació neurofisiològica (o sigui, l’«herència més agents provocadors» y la «lesió dinàmica funcional» que defensava Charcot com causa de la histèria), i per no allargar-nos, que Freud va demostrar fins a quin punt era certa l’expressió, referida a la histèria, «Ça n´empêche pas d´exister». A l’última part del seu article, i potser per allò que s’ha d’acabar com es comença, el professor Antich es deixa convèncer per les tesis economicistes i sociològiques dels professors d’Oviedo, als quals enalteix pel seu treball. I fent un pas més cap a la inversemblança reclama la tornada de l’esperit del maig del 68 (però no ens diu si al de Franco Basaglia (1924-1980) i al dels comunistes italians que van tancar els manicomis i van apostar per fer del boig un simple indigent; al de l’antipsiquiatria anglesa de Ronald Laing (1927-1989) i David Cooper (1931-1986), amb el seu desenvolupament de la bogeria sense garantia de retorn; al de les recomanacions de Jacques Lacan (1801-1900) a aquests psicoanalistes anglesos; o bé, tot i que en tenim dubtes, al de les implicacions clíniques dels quatre discursos que el mateix Lacan va formular en aquest any: discurs de l’Amo, discurs Universitari, discurs Histèric, i discurs del Psicoanalista).

 

 

Nivil novum sub solem

(Res de nou sota el sol)

 

 

El pitjor, des del punt de vita clínic i acadèmic, és això. És a dir, haver pretès presentar com una novetat tesis dels anys 50’, i a més en la seva major part errònies. Es tracta de la idea defensada, entre d’altres, per historiadors com Peter Viereck, sociòlegs com Erving Goffman i David Riesman, o el psiquiatra Thomas Szasz (autor de The Myth of Mental Illnes, 1960), ja que també per a aquests, determinats per la ideologia i en absència de tot saber sobre els descobriments psicoanalítics, la malaltia mental era una mera construcció social, un mite, ja que per a ells es tractava solament d’una rebel·lió saludable contra el sufocant conformisme cultural.