Sobre la invenció dels trastorns
mentals
Jordi Fernández; Irina Vasilieva;
Josep Miquel Pueyo
A què es deu l’augment en les darreres dècades de
persones afectades per trastorns mentals; es tracta d’una epidèmia? I si és així, està
determinada per l’estil de vida en les societats occidentals, o bé obeeix a altres motius?
El
catedràtic de psicologia clínica Marino Pérez Álvarez, i el professor titular
de psicofarmacologia Héctor González Pardo, de
Abans d’analitzar les
respostes que ens ofereixen, diferents motius animen a preguntar-se si té algun
mèrit formular-se en l’època del capitalisme tardà les qüestions que ells
intenten esbrinar i fer-ne, a més, un llibre. Existeixen raons per plantejar-se
aquests i altres aspectes relatius al malestar del subjecte en la
postmodernitat. Ara bé, de la mateixa manera que la/es resposta/es no té/nen res
a veure amb la maduració dels astròcits de l’hipocamp en la rata, assumpte del
qual el professor González Pardo és un expert, els temes plantejats, en posar en
joc el subjecte, la cultura, la política, i fins i tot la biologia humana,
requereixen un coneixement adequat d’aquests àmbits.
Qui amb un criteri
clínic i almenys amb un poc de rigor epistemològic s’apropi a aquest llibre
conclourà que no pot concedir-li cap mèrit. Els seus autors desconeixen què és
el subjecte humà, sobre el moment en què viuen demostren estar en un altre
segle, i en quant a la política recorren a gastats tòpics ideològics. El que
plantegen no constitueix cap novetat i, d’altra banda, la seva resolució es
coneix bé des de fa dècades. No n’hi ha prou doncs amb penjar la foto de Freud
a la paret del despatx (com veiem en una fotografia del professor Marino
Pérez), ja que del que es tracta és de llegir (però amb paper i llapis, i si
pot ser al costat d’una persona intel·ligent, perquè això de llegir no és tan
fàcil com la imaginació sol suposar) els treballs del primer
psicoanalista.
El
primer error dels psicòlegs de la universitat asturiana és historiogràfic i
semblant al que va cometre el jove Freud. Si haguessin llegit la seva
biografia sabrien que essent estudiant de medecina va presentar un informe a
l’Acadèmia de Ciències, el gener de 1877, sobre el petromyzon planeri,
els resultats del qual eren semblants al que un tal Kutschin, investigador rus,
havia establert quinze anys abans. Freud tenia llavors 21 anys i la investigació
neurohistològica va ser un encàrrec de Brücke (1819-1892), el seu professor de
fisiologia. L’errada, en fi, va ser d’aquest catedràtic i no de l’estudiant.
L’equivocació dels professors de psicologia és molt més greu. Es pot parlar de
desídia intel·lectual per no haver contrastat la literatura
existent sobre l’assumpte que plantegen, així com per haver presentat
conclusions conegudes i, per altra
banda, que difereixen de la veritat. Què hauríem de pensar si no, d’altra banda,
per haver eludit al seu eminent coetani, el doctor Gaspar Casal
y Pidal (1680-1759), un avançat de Jean-Marie Charcot (1825-1893), com es
constata en la seva Historia Natural y Médica del principado de Asturias,
1762, essent aquesta dada de primer ordre respecte d’una de les seves
asseveracions. L’absència d’un mínim coneixement jurídic, ètic, social,
històric, clínic..., accentua el decebedor resultat del seu treball, més encara
quan la seva crítica a la psiquiatria biològica i a la indústria farmacèutica no
està argumentada des de la
psicofarmacologia, disciplina de la qual González Pardo és professor, ni tampoc
des de el saber de la clínica.
Conclusions
“ovetenses”
Quatre
són les conclusions a les quals han arribat els psicòlegs de la universitat del
sempre fèrtil principat. A saber:
1.
Afirmen que l’increment dels trastorns mentals obeeix als interessos comercials
de la indústria farmacèutica. Que aquesta s'anticipa, d'altra banda, a la
demanda del subjecte llançant al mercat noves pastilles per tractar malalties
que només són suposades, però sempre de nou encuny, les quals propicien una
identitat imaginària.
2.
Que en aquests espuris interessos col·laboren els psiquiatres (per les
conegudes –i fins fa poc no prohibides prebendes– en virtut de les marques que
recepten) així com els propis pacients (pel guany secundari de la malaltia).
3.
Que els trastorns mentals no són malalties en sentit estricte (atès que la
causa no és neurobiològica).
4.
I, finalment, que en el seu tractament resulta més positiva la via
psicoterapèutica, concretament de tipus contextual i centrada en l'escolta de
la història de l'individuo, que la farmacològica.
Límits
del discurs psicològic
Per
exemplificar que la majoria dels trastorns mentals són una invenció, els
psicòlegs de l'antiga Astúrica Augusta recorren al que denominen «efecte
Charcot». És a dir, que el cèlebre maître de
A
partir d'aquesta consideració els errors es multipliquen. En La histeria.
Del discurso del amo al discurso del psicoanalista (Llibres del Segle,
Girona: 1999), José Miguel Pueyo, donava a conèixer per primera vegada que
l’esmentat doctor d'Oviedo Gaspar Casal i Pidal va presentar la primera de les
tres formes clíniques («passions histèriques») que correspon al grande
attaque hystérique que descriuria Charcot molts anys després. Com és que en
dos contextos tan allunyats en el temps i en l'espai dos metges descriguessin
el mateix? Però, en realitat, això no és el més important ja que del que es
tracta és de com i de quina manera Charcot va ser mestre. Per respondre a
aquesta qüestió cal indicar que la histèrica vol un amo, però un amo sobre
qui regnar. Tot ens convida a analitzar aquesta característica estructural
de la histèria (afecció que si bé és prioritària en la dona, la pot patir també
l’home, encara que aquest és més donat, a diferència d'aquella i també per
raons d'estructura –no aliena al lloc que cadascú ocupa en la història social i
familiar–, a la neurosi obsessiva):
1.
En tant que la histèrica vol un amo es pot afirmar que va escenificar el
desig de Charcot. És a dir, si Charcot va ser amo-mestre (i com a tal va
descriure el grande attaque hystérique) no ho va ser per mèrits propis
sinó per delegació de la histèrica. Ella li va atorgar aquest poder, va
fer d'un neuropatòleg desencisat un amo-mestre-gran fotògraf de les formes
morboses de la malaltia repudiada per molts dels seus col·legues, en la qual
només veien seducció, sugestionabilitat, engany o depravació. Més enllà de
l'obvietat de la fenomenologia simptomatològica que descriu la psiquiatria, la
histèria es caracteritza per enaltir, exalçar, entronitzar a un qualsevol (la
histèrica vol un amo, somia amb un mestre, anhela un príncep blau..., i en
virtut d'aquest desig pot fer que algú adquireixi per a ella i fins i tot per a
d'altres aquesta dignitat).
2.
Sens dubte interessa saber a què respon aquest tret de l'estructura histèrica,
a què respon el desig de voler un amo, però un amo en qui regnar. Potser res
millor per apropar-nos al que es pot considerar com l’enigma histèric que
atendre a les dues proposicions de la fórmula:
- la
histèrica vol un amo, sí,
- però
un amo en qui regnar.
En
ocasions la histèrica imagina que ha trobat el millor dels millors. És a dir,
es deixa seduir, embadalir... (d'aquí la seva sugestionabilitat). És com si
necessités enaltir algú, elevar-lo als altars, o bé potenciar el lloc que
aquest o aquell ocupa (en general algú amb autoritat, per exemple, un metge,
abans més que ara el sacerdot...). I així la reconeixem posant pels núvols, fent
per l'altre, com una abnegadíssima infermera, més del que li reclama, i fins i
tot anteposant-se a un desig que pot no coincidir amb el del que ella no té
objeccions a entronitzar).
3.
Però de sobte, inopinadament, canvia d'actitud, (volubilitat, s'ha denominat a
aquest tret del caràcter histèric), i amb el canvi el rosari de qualificatius
despectius des de la mala fe, fins a la perversitat, passant per la mitomania i
el desvergonyiment. Però per què aquest canvi? Aquell que ocupava una posició de
privilegi al costat dels millors ara es veu, als ulls de la mateixa persona que
el va ennoblir, reduït a una despulla humana. Aq
uí també és com si la histèrica
sabés (perquè en realitat res no sap per estar determinada per l'Altre que
l'habita) que tot era una il·lusió, que es va deixar enganyar per la realitat.
Davant d'aquesta seducció que ella ha sofert de la realitat es rebel·la de la
forma més radical (no poques denuncien que les han seduït), és a dir: «em vaig
adonar que tot era una il·lusió, vaig reconèixer que el príncep blau només
existeix per a qui es cregui que existeix, i perquè no t'oblidis de la teva
condició t'ubico en la posició que per la teva condició de mortal mereixes». La
histèrica denuncia que l'altre no val la pena perquè és un subjecte real, de
carn i ossos, i essent així, faci el que faci per a ella sempre serà
insuficient. I és que ella aspira a alguna cosa més, a la sublim entelèquia que
no hi ha en la realitat i que anomenem fal·lus, en definitiva, a allò que
suposadament la redimiria de la seva falta estructural, que la completaria,
essent aquesta complaença narcisista la que imagina (en aquest altre lloc al
marge i alhora que determina el pensament conscient) que la faria transcendir de
la humana mortalitat. D'aquí la seva misèria psicològica i també el seu autoengany intel·lectual.
Però
què és el fal·lus? No és el penis com la ideologia d'alguns professors fa
transmetre als seus alumnes. El fal·lus, ), és el significant de la falta en
l'Altre, s(2), de l'inconscient que ens habita. El subjecte humà pateix aquesta
deficiència estructural; i en la normalitat qualsevol significant (que pot
donar nom a un objecte) pot venir al lloc d'aquesta falta, la qual cosa fa que
puguem aixecar-nos del llit amb la il·lusió que hem de fer alguna cosa al món,
que la vida té sentit per poder viure-la.
De
la desorientació teòrica (o del retorn a l’època prefreudiana)
La
histèrica és aquella persona que, entre d’altres coses, no es deixa enganyar
pels objectes de
la realitat. D’aquí que, com el desig, visqui eternament insatisfeta; i mai no
li agrairem suficientment l’haver-nos
ensenyat que el desig viu de la insatisfacció. No ens podem estranyar, però, si veiem
com dedica la seva vida a cuidar l’altre perquè amb això aconsegueix reparar
imaginàriament la seva identitat deficitària i, mitjançant aquest intent
neuròtic i també egoista de cura, pot viure la insatisfacció del desig d’una
forma una mica més digna. De cap de les maneres la histèria, com malaltia del
desig, ha mort amb la santa, la bruixa o la contorsionista del grande
attaque hystérique. Per més que els autors del DSM-IV (Manual Diagnòstic
i Estadístic dels Transtorns Mentals, de
Els
psicòlegs de la pàtria de Leopoldo Alas «Clarín» van més enllà dels nord-americans
a l’hora d’afirmar que la histèria i altres malalties mentals (moltes de les
que descriuen aquests darrers) són, com es recordarà, un invent (una fal·làcia,
una mentida tan ignominiosa moralment com aprofitada des del punt de vista
econòmic) de la indústria farmacèutica, amb la connivència dels psiquiatres.
Negar la malaltia mental és d’una immoralitat superlativa, però no ho és menys
mantenir-la mitjançant neurolèptics. Ara bé, el que en realitat és un invent,
a més d’una desorientació teòrica incommensurable, és fer dels símptoma una
entitat nosològica, cosa que han portat a terme els autors d’aquest manual que
ens arriba d’ultramar i que constitueix el llibre de capçalera, al constat del
Vademècum, de la majoria de psiquiatres espanyols. No es tracta doncs de les
raons economicistes que sense embuts presenten
en el seu llibre els professors Pérez Álvarez i González Pardo, encara que és
cert que en aquesta actitud rebutjable col·laboren no pocs individus. Als autors
del DSM-IV els és suficient amb creure’s mestres.
Pel que fan es pot afirmar que imaginen que no és poca cosa descriure noves
malalties mentals i, en tant que suposadament ho aconsegueixen, el seu ego
s’expandeix, fins i tot, en major proporció que la seva coneguda nomenclatura
psiquiàtrica.
L’amo-mestre,
en aquest cas també, és un personatge patètic, i si no fos per la seva supèrbia
seria digne de llàstima i fins i tot de commiseració. Uns i altres ignoren,
nord-americans i asturians, una altra de les característiques de la histèria
com és la de pressionar l’amo perquè produeixi saber. I saber aquí (el que
sol·licita
la histèrica) és sobre la seva identitat sexual, conseqüència de la fallada
estructural que s’explicita en una pregunta, en una pregunta en aquest cas
histèrica, no sempre, com diem, formulada explícitament, però que quan ho fa no
és altra que «sóc home o dona?».
Sens
dubte estem demanant massa coses als professors de psicologia. Ells van intuir
que alguna cosa estranya estava passant, que al DSM-IV se li anaven incorporant,
sense cap motiu aparent, noves
malalties. El problema, lamentable, és que van respondre de forma convencional,
des de la ideologia, atacant
sense arguments
científics a les farmacèutiques, als mateixos pacients... A més, de les
tres-centes cinquanta
pàgines del seu llibre, més de la meitat les dediquen
a descriure
models psicoterapèutics, a un assumpte tractat molt millor per altres autors. I
per si això no fos poc, proposen un model psicoterapèutic que ens porta a
l’època prefreudiana, a les tècniques presidides per la suggestió i centrades en
tot el que el jo té d’imaginari.
Quan
la ideologia empitjora el desconeixement
Més a
prop nostre, altres escombren de qualsevol manera cap a casa, i amb això no
aconsegueixen altra cosa que un efecte
contrari al desitjat. Així és quan, per exemple, un professor d’història de
l’art de
Nivil novum sub solem
(Res de nou sota el sol)
El pitjor, des del punt de vita clínic i acadèmic, és
això. És a dir, haver pretès presentar com una novetat tesis dels anys