Incomprensió clínica

 

 

Fer una crítica des de la psicoanàlisi a la mesura restrictiva duta a terme pel Ministeri de Sanitat comporta, en principi, interrogar-se sobre quin és el tractament més beneficiós per al pacient, qüestió solidària amb la d’esbrinar l’origen de la malaltia. Abordar el tema des d’una altra perspectiva implica, doncs, el risc d’incórrer en greus errors epistemològics i ètics.

 

Aquest ha estat el cas del Sr. Isidro Rebollo Conejo al seu article intitulat «Hipòcrates i el medicamentazo», publicat en aquest diari el passat 2 de març. A part dels errors en matèria d´història de la medicina, dóna mostres d’incomprensió de la clínica psicoanalítica. En primer lloc perquè aquests medicaments en gran part constitueixen la resposta des de la química a un patiment, a l’origen del qual es troba l’estructura psíquica del subjecte. El desoïment dels aspectes preventius, repetits fins a la sacietat als mitjans de comunicació, punt al qual fa referència l´executiu, avalen el que acaben de dir sobre l’origen del malestar i ens posen sobre la pista de com està compromès el subjecte amb el que Freud anomenà «pulsió de mort». En segon lloc, l’autor no considera la importància de l’efecte de camuflatge que l´acció del fàrmac comporta, en tant que l’efecte d´aquest (eufòria, relaxació, fonamentalment) priva el pacient de considerar mínimament quin és el seu compromís i implicació en el malestar del qual es queixa. Encara podríem afegir un tercer punt que resta descuidat a l’article esmentat, i és que no se li ha donat el valor com a símptoma al fet de l’abús dels medicaments, oblidant-se l’autor que no sempre s’ha de contestar a la demanda en els termes en què està formulada, de manera que un dels aspectes que hem de tenir cura d’analitzar és què hi ha darrere de la demanda social d’una àmplia medicació a l’abast de totes les butxaques, i quina, d’acord amb les raons inconscients que la determinen, és la resposta més adient.

 

D’altra banda, és útil recordar que els ideals no comptem entre els objectius del psicoanalista, de manera que reserva per altres el discurs de domini, limitant la seva intervenció a dilucidar les raons estructurals inconscients que determinen tal o qual actuació.

 

Descentrar del cos la causa de la malaltia apunta a intervencions terapèutiques que cauen fora de l’àmbit de la química. En aquest cas, com ja apuntàvem, el Sr. Isidro Rebollo obvia que el major benefici per al pacient ve donat per un tractament que incideixi en l’origen del seu patiment.

                                                                                                                                                                  

                                                                                                                                                Publicat en el Diari de Girona, 10 de març de 1998