centro

 

 

 

 

La psicoanàlisi i la histèria

 

 

 

 

 

«La histèria: del discurso del amo al discurso del psicoanalista» és el títol de la Tesi doctoral llegida aquest dimecres (16 de juliol de 1997) pel psicoanalista gironí i president del Centre d’Estudis Freudians de Girona, Josep Miquel Pueyo, a la Universitat Autònoma de Barcelona.

 

 

 

 

 

En aquesta obra, cabdal dins el pensament psicoanalític i d’indubtable interès teòric i pràctic, el conegut psicoanalista analitza minuciosament els fonaments històrics, filosòfics i clínics d’aquesta mil∙lenaria malaltia que «més que cap altra, ha esdevingut insult.»

 

Quan la psiquiatria opta per eradicar la histèria definitivament com a entitat gnoseològica, la psicoanàlisi ens demostra que aquesta afecció del desig (desig insatisfet) no ha perdut la seva actualitat. La qüestió i l’error epistemològic de la psiquiatria obeïx a que la histèria ha canviat de rostre, de manera de manifestar-se.

En aquest treball, que aviat serà publicat per l’editorial Ultramar, l’autor posa al dia, de forma magistral, la clínica psicoanalítica d’aquesta afecció, deixant, al mateix temps, completament obsolets els treballs existents sobre el tema, en particular el de la psicoanalista anglosaxona Ilza Veith, titulat «Histeria: the History of Disease», i el del psiquiatra francès Etienne Trillat, titulat «Historie de l’Histèrie».

En aquest estudi es pot constatar que tan l’exhaustivitat com el rigor acadèmic són constants en cada una de les més de mil pàgines que el componen. A més, la manera diàfana en l’exposició, així com l’estil net i clar fruit de l’extremada cura prestada en la redacció, superen la dificultat que comporta la complexitat de la psicoanàlisi. D’aquesta manera pot ser perfectament abordada per al públic no instruït en aquesta matèria.

L’autor insisteix que la histèria ha estat una malaltia lligada al sexe femení des dels seus orígens. Més important encara és haver demostrat que la insatisfacció del desig, principal característica d’aquesta afecció, és la raó per la qual el subjecte histèric interpel∙la els discursos de domini i, per altre banda, posa en qüestió el seu saber.                           

 

Ocupar-se de l’estructura psíquica d’aquesta neurosi requereix necessàriament fer una crítica del pensament mèdic pels aspectes clínics i etiològics, però també de manera especial del discurs filosòfic i religiós.

Per altra banda, i contradien a la general consideració que Grècia ha estat el bressol de la cultura i, per tant, de la medicina occidental, el doctor Pueyo demostra com la teoria hipocràtica de la histèria té els seus orígens a l’Egipte dels faraons (de la mà del metge-sacerdot egipci Imhopet), d’on s’ha heretat l’explicació toxèmica sexual. Aquest aspecte posa en evidència l’originalitat del suposat «pare de la medicina racional», Hipòcrates de Cos. Bàsicament, el seu esforç va quedar reduït a assumir el saber que havien desenvolupat els seus col∙leges del país del Nil. De no menys importància és que aquell saber es va transmetre durant més de dos mil anys com a única hipòtesi de treball possible.Tant es així que l’imaginari origen uterí i la seva arrel tòxico-infecciosa va ser reelaborat per metges de totes les èpoques, també de l’època Freud; així han estat les contingències d’aquesta malaltia dins l'àmbit psiquiàtric fins el segle XIX.

 

 

                                                                                            

                                                                                                                                                               Fantasma histérico

 

El polimorfisme simptomàtic, justament amb els reiterats fracassos terapèutics, on en múltiples ocasions s’han aplicat tractaments greument invalidadors, han estat causes concurrents que han precipitat definitivament el descrèdit de la histèria. D’aquí en part, la seva exclusió com a entitat gnoseològica. L’autor demostra que la histèria actualitza els seus símptomes d’acord a l’època en que viu i que continua posant en qüestió el saber de l’amo, representat pels discursos de domini, si bé amb noves denominacions (fibromialgia, anorèxia, bulímia...). És en aquest sentit que podem dir que ocupar-se d’aquesta afecció és abordar, alhora, un símptoma del pensament-saber mèdic psiquiàtric.

El treball del Dr. Pueyo constitueix, sens dubte, el més important a nivell mundial sobre la histèria. El seu interès és multidisciplinar i, en aquest sentit, imprescindible per als clínics, i recomanable per a tots aquells que vulguin conèixer què és la psicoanàlisi i la diferència respecte a altres pràctiques i com, a través d’aquesta, s’han pogut esbrinar les raons inconscients de l’inveterat prejudici misogin.  

   

                                                                                                                                                            Publicat en el Diari de Girona, 20 de juliol de 1997