EDITORIAL

 

 

 

 

 

 

 

 

 

No és per atzar que «LATHOUSES». Psicoanàlisi i Cultura desde de Girona, vegi la llum en l'època del neoliberalisme capitalista ja que pels qui tenim alguna responsabilitat en aquesta petita empresa clínica i cultural no ens és aliena la incidència de les variants culturals i ideològiques en la subjectivitat. Qui pot negar que vivim en la alèthosphère, en un àmbit o atmosfera de veritat formal poblat de lathouses, d'objectes que constituixen el producte del desenvolupament cientificotècnic i que prometen un gaudi immediat, un impossible com és suprimir la falta estructural del subjecte, P, i així la causa de la seva insatisfacció. Jacques-Marie Émile Lacan (París, 13 abril de 1901–París, 9 setembre de 1981) no va deixar de subratllar aquest engany del discurs capitalista, discurs que ell mateix va formalitzar l’any 1972. Res millar en aquest sentit que llegir el Seminari XVII, El reves de la psicoànalisi, de l’any 1969-1970, el qual en realitat era una continuació de l’establert en el Seminari I, Els  escrits tècnics de Freud, 1953-1954, per advertit el fracàs del subjecte de repetir en els objectes imaginaris que li ofereix el mercat, ja provinguin del terreny científic o del misticisme religiós, el gaudi de la primera experiència de satisfacció amb la mare.

 

El segle XVII va marcar el començament de quelcom radicalment nou, com és l'anunci de la «mort de Déu», no sense relació amb els descobriments científics i els principis fisicomatemàtics que van qüestionar l'ordre còsmic tal com era entès per la tradició filosòfica recollida per la escolàstica. Les veritats ontològiques, a les quals el psicoanalista francès es referia amb altre terme creat per ell, lathousies, van deixar pas a les de la ciència (veritats formals), que per aquest motiu s'oposen a les de la metafísica (veritats ontològiques). Aquesta raó ha estat suficient perquè no pocs erudits anunciessin la defenestració dels déus grecs, així com una igual sort que l'esdevinguda a la mitologia del país del logos per a les religions més pròximes a nosaltres. No es van assabentar, emperò, que a l'home, qui sap si per al seu bé, però sens dubte perquè no és equiparable, malament que li malgrat el passat conductisme psicològic, a la resta de les espècies animals, sempre li quedarà tornar al consol almenys que sempre li va oferir la religió, sobre manera quan adverteix el que ja sap, això és, que les tècniques i els productes del saber científic no deixen de fallar.

 

No hi ha gens que detesti més el saber estadístic i el referencial que el subjecte visqui, ja que l'ideal d'aquests sabers és la desubjetivación del símptoma. El subjecte segueix sent un subjecte-al-desig-del-Altre, i contra aquesta raó estructural, causa de les seves alegries i dels seus sofriments, gens poden aquests objectes privilegiats de les neurociències, per exemple els que engreixen als magnats de la psicofarmacología, perquè la il·lusió del gaudi de la pastilla, elevada avui a la dignitat de Déu, només es realitza en la inèrcia tràgica de la pulsió de mort. Es coneix bé que fa temps que a la psiquiatria va deixar d'interessar-li el subjecte, i si el seu agent es deté a escoltar les cuites i desitjos del pacient és per pura tafaneria. I és que amb aquesta història, sempre singular, no pot fer gens, gens excepte medicalizar el símptoma, i en el cas que el psiquiatra abraci el corrent humanístic tal vegada complementi la repressió que opera la droga, per a major oprobi a la veritat, amb la ideologia del consell.

 

No és d’estranyar, doncs, que algunes persones busquin una altra sortida diferent a la medicina acadèmica per a les seves dissorts i que assistim, pel mateix motiu, al ressorgir de pràctiques tan inversemblants com la iriología, la hipnoterapia, el magnetisme, la sofrologia, la auriculoterapia, la cartomància, etc. Que aquest joc, no a dos sinó a tres baralles, del subjecte postmodern sigui avui més que mai consentit per tots mostra de quina manera s'ha realitzat l’anhelada per no pocs nostàlgics la relació entre raó i fe. Qui s'interessi per la cultura i més encara per la clínica no hauria d'ignorar que una conseqüència fonamental de la democratització dels objectes de consum és el defalliment de la Funció del Pare, i que la seva funció normativizant no pot ser avui restablerta pel Superyó cultural ja que s'ha produït una relaxació dels clàssics ideals polítics, familiars, religiosos i educatius que ho conformen. En aquesta època de la inconsistència de «l'Altre de la llei que no existeix», i on l'ètica ha deixat el seu lloc al desvergonyiment, hi ha fins i tot que fa gala de desconèixer que amb els objectes de la ciència, un cullerada de màgia i una mica de religió, per separat o ben amanits, el subjecte postmodern suporta la pèrdua del gaudi que implica el seu ingrés en la camp de l'Altre, en la dimensió de llenguatge que ho espera des de sempre:  → → . Freud deia que advenir subjecte-al-desig (o sigui, deixar de ser subjecte mític de la necessitat, pura animalitat, per a ser subjecte-al-desig) suposava una pèrdua de gaudi i que aquesta pèrdua de gaudi implicava per al subjecte el «malestar en la cultura». Però el tret específic de la nostra època no és tant el malestar en la cultura com un impasse ètic, i això en el sentit que l'imperatiu del discurs del capitalisme tardà és has de gaudir més! Allò que cal destacar aquí és que en aquesta època caracteritzada pel decaïment de la Funció del Pare i la pèrdua dels antics ideals i l'aparició d'uns altres, com la voluntat de gaudi i el rebuig de la impossilitat, tot això en el marc de la proliferació dels mass media, de l'auge de la mirada, de la segregació, de l'efímer dels objectes i de l'absència de límits, apareixen, i per aquests motius, les «patologies del gaudi» en forma d'ànsia de diners o de pèrdua de sentit polític i del bé comú, així com les «patologies de l'acte» en les variants impulsives de la ludopatia, addiccions, assetjament sexual i laboral, o l'assassinat de dones pels seus marits, ex-marits o companys, i les «patologies del buit» com l'anorèxia i la bulímia.

 

En aquest encreuament de segles, on les civilitzacions es dessagnen davant un incert esdevenir, quan els objectes de consum es proposen com la coartada ideal per a obturar el buit estructural que engendra el malestar i per a reparar i encara crear una identitat per al subjecte, on el pare ja no és més el tràgic d'èpoques precedents, i quan la voluntat d'ignorància que és el horror al saber sembla haver-se convertit en un bé comú, ve el nostre desig a renovar, si més no, el gust per la il·lustració que esdevé de la fallada dels antics i nous discursos de domini. Sigui doncs com contrapunt de la cosificació del ser humà, de la humiliació que ve patint el subjecte descobert per Sigmund Freud, i de la impostura que implica el academicisme, el que avui comença amb el nom de «LATHOUSES», construcció lacaniana que defineix a aquests i altres aspectes d'un món que, com el que ens ha tocat viure, està poblat d'objectes fetitxes (gadgets), els quals, per constituir la darrera i una de les més important alienacions del subjecte, ens conviden a desvetllar la seva veritat oculta.